Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris música. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris música. Mostrar tots els missatges

dijous, 14 de maig del 2009

Per què un violí sona diferent que un piano?

Toquem un La en un piano i un La en un violí. Els dos sons són molt diferents, però tanmateix els percebem tots dos com "la mateixa nota". Què tenen en comú (i de diferent) el so d'un piano i un so d'un violí?

Per començar visualitzem, en grans trets, la forma d'ona d'un La de violí (a dalt) i d'un La de piano (a baix):

Forma d'ona d'un La de violí i d'un La de piano

Una primera diferència és que el La de violí és una nota sostinguda, i en canvi el La de piano és una nota polsant, que decau en el temps. Fem ara un zoom de la forma d'ona:

Detall de la forma d'ona d'un La de violí i d'un La de piano

Veiem que ambdós formes d'ona són gairebé periòdiques (és una de les coses que distingeix la música del so). El període de les dues formes d'ona és el mateix, però en canvi la forma de l'ona és diferent en cada cas.

Cada ona està de fet composada per la suma de moltes ones de freqüència diferent. Vegem-ho en una representació espectral. Primer per al violí:

Representació espectral d'un La440 de violí

L'espectre del violí té un primer pic centrat als 440 Hz (l'anomenat La440), i desprès tenim tots els harmònics, a 440 * 2 = 880 Hz (el La de la octava superior), a 440 * 3 = 1320 Hz, a 440 * 4 = 1760 Hz, etc.

Comparem-ho amb el piano:

Representació espectral d'un La440 de piano

El piano té exactament pics en les mateixes posicions: 440 Hz, 880 Hz, 1320 Hz, 1760 Hz, etc. Fixem-nos però que l'alçada relativa de cada pic és diferent en el cas del violí i en el cas del piano. Allò que distingeix el piano del violí és la forma exacta, i, sobretot, l'alçada relativa de cada pic.

En resum: dues notes iguals, tocades en dos instruments diferents, emetran ones sonores d'igual període però de diferent forma. En unes altres paraules, dues notes iguals contenen els mateixos harmònics, però en proporcions diferents. La propietat de distingir el contingut harmònic del so és el que s'anomena el timbre musical, i és una propietat única de l'oïda.

(Per ser exactes, en el timbre musical també intervenen, a banda del contingut d'harmònics, altres paràmetres com ara la manera en que el so decau en el temps).

diumenge, 15 de març del 2009

4'33''

4'33'' es la pieza más famosa del compositor americano de vanguardia John Cage. Compuesta en 1952 para cualquier instrumento o combinación de instrumentos, 4'33'' es una obra de cuatro minutos y trenta y tres segundos de duración dividida en tres movimientos. En la partitura se indica al ejecutante que ha de guardar silencio y no tocar su instrumento en ninguno de los tres movimientos.



Según la idea de John Cage, la obra no estaría compuesta por "cuatro minutos y trenta y tres segundos de silencio", sino que de hecho estaría compuesta por los sonidos ambiente que la audiencia escucha mientras se "toca" la obra. La obra condensa la idea de John Cage de que cualquier sonido constituye, o puede constituir, música.

Más información en castellano y en inglés.

diumenge, 8 de març del 2009

Serrat

La cançó més trista d'en Serrat:



La més alegre:



Y caminando...

dilluns, 29 de desembre del 2008

La guerra del volumen

You listen to these modern records, they're atrocious, they have sound all over them. There's no definition of nothing, no vocal, no nothing, just like — static.
Bob Dylan

Los CDs cada vez suenan más alto: si comparáis un disco reciente con un disco de los años 90 os daréis cuenta que el disco reciente suena bastante más alto que el antiguo.

Existe la percepción subjetiva de que "volumen más alto" = "más calidad de audio". Por este motivo los masterizadores de intentan que el discos suenen lo más alto posible. Como que el volumen máximo de los CDs está fijado, para conseguir que el volumen medio sea lo mayor posible lo que hay que hacer es incrementar el volumen de los fragmentos de menor intensidad, manteniendo el volumen de los fragmentos de mayor intensidad. Esta operación se denomina compresión de rango dinámico (pues la diferencia entre el nivel máximo y el mínimo se reduce).

La reducción del rango dinámico puede tener su utilidad en determinadas circunstancias, como por ejemplo al escuchar música en un coche, en el metro, etc. Si embargo, en las grabaciones recientes este procedimiento se lleva a los extremos máximos, sobretodo en los últimos hits de rock o pop, lo que en inglés se ha llamado "loudness war" o guerra del volumen. Esta compresión dinámica de rango extrema también la llevan a cabo las radiofórmulas de FM para que sus emisoras suenen lo más alto posible.

Ésto tiene dos problemas graves. Por un lado, la música pasa a sonar toda ella al mismo volumen. Se pierden los matices de intensidad, la percusión se difumina, la música parece mucho más estática: todo suena a un volumen estridente máximo. Por otro lado, el proceso de compresión de rango dinámico introduce distorsiones en el sonido ("clipping"), tanto mayores como más grande sea la compresión.

Más información en este y este blog (castellano), en la Wikipedia (inglés) y en este vídeo (inglés):


En este vídeo se compara la versión de una canción de Metallica de un CD y la de Guitar Hero (ésta última con menor reducción dinámica):

diumenge, 26 d’octubre del 2008

Pascal Comelade

Pels que no el conegueu, Pascal Comelade és un music de la Catalunya del Nord que fa servir instruments de joguina. Aquí el veiem interpretant "Sense el ressò del dring":



Aquí teniu a Pascal Comelade i la seva orquestra interpretant "Russian Roulette":



Aquí teniu a Enric Cassasses acompanyat al piano de Pascal Comelade en una lectura de textos de Rodoreda (gràcies Isabel per l'enllaç).

diumenge, 12 d’octubre del 2008

Jacques Brel

Le talent, c'est d'avoir l'envie de faire quelque chose.

(El talent és tenir ganes de fer alguna cosa)
Jacques Brel

Fa poc vam commemorar el 30è aniversari de la mort del cantautor belga Jacques Brel. Segurament de Brel tots coneixeu "Ne me quitte pas", però jo us volia parlar de les meves dues cançons preferides de Brel.

La primera és "Amsterdam":



La segona és "Le Plat Pays":



Jo, que no hi he estat mai físicament, no puc evitar sentir-me una mica als Països Baixos tot escoltant aquestes dues cançons.

Per cert, a través del magnífic programa de ràdio d'El Cafè de la República, de Catalunya Ràdio, en què el Joan Barril i el Joan Ollé estan recopilant les 200 millors cançons de la història, vaig descobrir l'adaptació que David Bowie va fer d'Amsterdam.

dijous, 4 de setembre del 2008

Cantautor de dretes (Herois quotidians)

I és que la gent de dretes també té dret a que hi hagi cantautors que defensin les seves idees...

Orgulloso de ser de derechas:



Colegio religioso:



Viajar en primera:



Del programa Herois quotidians, programa de falsos documental presentat per Empar Moliner. S'emet a TV3 els dilluns o dimarts a la nit.

Altres exemples més llargs: turisme urbà:



El festival de cinema del Raval:

diumenge, 13 de juliol del 2008

Paco Ibáñez al SAT

Dijous passat vaig anar al concert de Paco Ibáñez al SAT (Sant Andreu Teatre), "Nos queda la palabra". Paco Ibáñez va fer un repàs musicat de la poesia espanyola, sense oblidar algun dels seus grans èxits com "Aceituneros", "Soldadito boliviano", "El lobito bueno"...


...o "Palabras para Julia":



La veritat és que Paco Ibáñez, tot i passar de la setantena d'anys, es troba en un estat de forma envejable. Les seves cançons continuen transmetent la força de sempre, i ell no s'amaga de la seves idees esquerranoses ni s'està d'expressar les seves opinions amb vehemència.

Malgrat les peticions del respectable, no va voler però cantar "A cabalgar"...