divendres, 27 de novembre del 2009

La patente de la rueda y la patente del Sol

Una patente es un conjunto de derechos exclusivos que un estado otorga a un inventor a cambio de que éste haga pública su invención. Las patentes, junto con los derechos de autor y las marcas registradas, es uno de los aspectos de la propiedad intelectual.

Más en concreto, el poseedor de la patente puede impedir a terceros usar la tecnología patentada por un periodo de tiempo que suele ser de veinte años. En teoría, el invento que se patenta debe ser novedoso, no debe ser evidente y debe tener una utilidad industrial práctica, aunque esto depende un poco de cada legislación. La patente se considera una propiedad como cualquier otra, así que una patente se puede vender, alquilar, regalar o hipotecar.


En principio, la patente parece una buena idea, pues por un lado la patente incentiva en la inversión en desarrollo e investigación, y por el otro lado asegura que los inventos patentados al cabo del tiempo pasen al dominio publico y no se guarden secretos para siempre.

En la práctica hay varios problemas graves. La mayoría de ellos provienen del hecho que las patentes se pensaron en un contexto histórico muy distinto al actual.


diumenge, 22 de novembre del 2009

Energia nuclear, escassedat d'urani i fonts renovables

En aquests últims temps s'ha posat sobre la taula freqüentment la conveniència de reactivar l'energia nuclear com a alternativa als cobustibles fòssils, davant de la importància del problema del canvi climàtic i de la necessitat d'evitar les fonts de diòxid carboni. Simultàniament, han tornat a resorgir les veus crítiques davant l'energia nuclear, recordant la perillositat de les centrals nuclears i el problema dels residus radioactius. 



En l'entrada d'avui, enlloc de tornar a reproduir el clàssic debat nuclear, volia esmentar un inconvenient menys conegut de l'energia nuclear, que pot fer que a la pràctica l'energia nuclear pugui no ser una alternativa vàlida a les fonts del carboni.

L'urani s'està acabant(*). Les centrals nuclears actualment en funcionament consumeixen unes 60.000 tones d'urani cada any, i la indústria minera en proporciona unes 45.000 tones. La diferència entre les dues quantitats prové de stock emmagatzemat, reaprofitament de material nuclear (civil i militar) i reenriquiment d'urani. Les estimacions varien, però sembla ser que cap al 2013 podriem començar a patir escassedat d'urani per a les centrals nuclears.



Val a dir que les centrals nuclears actuals són molt ineficients en l'aprofitament de l'urani. Hi ha mètodes, com ara el reaprofitament dels residus nuclears i els anomenats breeder reactors (reactors nuclears que creen més combustible nuclear del que consumeixen) que permetrien que l'energia nuclear fos un recurs pràcticament inesgotable. A la pràctica, el reaprofitament dels residus nuclears és difícil i perillós, i els  breeder reactors són tècnicament complexos i cars. També s'ha proposat extreure urani de l'aigua (hi ha una petitíssima part d'urani dissolt a l'aigua del mar), però fins ara només s'ha aconseguit de forma experimental.

Si a tot això hi unim el fet que per combatre eficaçment el canvi climàtic en base a l'energia nuclear caldria posar en marxa una central nuclear cada setmana, tal vegada l'energia nuclear pot no ser un mecanisme del tot eficaç per combatre el canvi climàtic.

En canvi, m'ha sorprès positivament la capacitat de les fonts d'energia renovable. En el moment d'escriure aquestes línies un 30% de tota l'energia elèctrica consumida a Espanya és d'origen eòlic, i s'ha arribat a pics de més del 50%. En poc més de tres anys s'ha multiplicat per dos la capacitat de generació eòlica. Jo crec que no és descabellat pensar que en pocs anys es pugui tornar a duplicar la potència eòlica, la qual cosa, combinat amb altres fonts d'energia renovable (com la solar, la geotèrmica, la biomassa, etc.) puguin cobrir bona part de les necessitats energètiques.

Respecte a l'energia solar, de les renovables és possiblement una de les fonts d'energia més immadures, però també és la que té més potencilitat, atès que totes les altres fonts d'energia renovable provenen indirectament del sol. Assumint una eficiència del 8%, tota la demanda energètica mundial (domèstica, transport, industrial, etc.) es veuria coberta per l'àrea dels punts negres en el mapa següent:


---
(*) Que l'urani s'acabi, no vol dir pas que un dia ens aixequem i ens adonem que ja no ens queda ni una mica. Més aviat vol dir que hem passat el pic de producció d'urani, i que anem a una situació en que cada cop les reserves d'urani seràn més remotes i més difícils d'extreure, i el preu de l'urani s'apujarà en conseqüència. (Exactament el mateix que quan es diu que el petroli s'acaba.)

divendres, 20 de novembre del 2009

Esports extrems

Després d'unes setmanes d'absència, recuperem aquest blog amb uns quants esports reals:
  • Chess boxing, un esport que combina la boxa i els escacs. Es fan alternativament 11 rounds, 6 d'escacs (de 4 minuts cadascun), i 5 de boxa (de 3 minuts cadascun). Guanya el contrinctant que fa escac mat o bé el que deixa KO al seu oponent.
  • Extreme ironing, esport extrem consistent en portar una taula de planxar a un lloc remot i planxar una camisa. El planxat extrem combina el risc d'un esport d'aventura amb la satisfacció d'una camisa ben planxada.
  • Rabbit jumping. Hípica amb conills.
  • Pedra, paper, tisores. Existeix la Lliga americana de pedra, paper, tisores.

dijous, 22 d’octubre del 2009

Maduixes

— Vós, majestat, que sou reina de les estrelles, senyora del cel, dama de l'univers, i sobirana de tot allò que hi hagi encara més enllà, on desitgeu dormir aquesta nit?

— No vull dormir, vull maduixes — respongué la reina, que no estava de gaire bon humor. I precisà:  — Amb nata. Nata i sucre.

— Altesa, permeteu-me que us indiqui que som al gener, i que al gener les maduixes no es troben en el seu estat òptim de maduració. Puc aconsellar-vos que ordeneu que us serveixin una xirimoia, en comptes de maduixes?

— Tu no deies que era reina de les estrelles i del cel i de no sé de quantes coses més? Pues vull maduixes! Porta-me les ara.

— Veurem què hi puc fer, però em temo que això no serà possible, majestat.

Intentant controlar un incipient atac de ràbia, la reina contestà:

— Si demano maduixes em portes maduixes, i si dic que 2 + 2 = 5, doncs 5!

— Com vos disposeu, les maduixes us seran servides en la major brevetat, i a partir d'aquests moments 2 + 2 serà 5 en tots els vostres reialmes.

— El gos miola, la nutria canta i jo me'n vaig a peu. El camió no sap sumar feliç... el teclat menja intrigat el niu del cunyat... mmm... força bé. Ara em falten les maduixes.

— De seguida les tindreu llestes, majestat. Amb nata i sucre tal com les desitgeu.

diumenge, 18 d’octubre del 2009

Mentiras cochinas y manifestaciones

Miente la Comunidad de Madrid diciendo que más de un millón de personas han asistido a la manifestación en contra del aborto en Madrid (los organizadores han dicho 2 millones). Según dos estimaciones independientes (aquí y aquí), realmente han sido poco más de 50.000 personas las que han asistido. Para que hubieran habido un millón de manifestantes, tendrían que haber habido más de 20 personas por metro cuadrado (40 personas por metro cuadrado si hubieran sido 2 millones).




Esto no es la primera vez que sucede, de hecho es mentir en el número de manifestantes después de cada manifestación es algo sistemático.

¿Cómo puede ser que, tras cada manifestación, un cargo político se invente que ha habido más de un millón de manifestantes y todo el mundo se quede tan pancho? ¿Como puede ser que muchos medios de comunicación (Abc, La Razón, La Vanguardia, etc) se dediquen a propagar sin más estas mentiras?

Más vale tomárselo a broma, porque de lo contrario es para llorar.

diumenge, 4 d’octubre del 2009

Neolengua (newspeak)

La destrucción de las palabras es algo de gran hermosura. Por supuesto, las principales víctimas son los verbos y los adjetivos, pero también hay centenares de nombres de los que puede uno prescindir. No se trata sólo de los sinónimos. También los antónimos. En realidad ¿qué justificación tiene el empleo de una palabra sólo porque sea lo contrario de otra? Toda palabra contiene en sí misma su contraria. Por ejemplo, tenemos “bueno”. Si tienes una palabra como “bueno”, ¿qué necesidad hay de la contraria, “malo”? "Nobueno" sirve exactamente igual, mejor todavía, porque es la palabra exactamente contraria a “bueno” y la otra no. Por otra parte, si quieres un reforzamiento de la palabra “bueno”, ¿qué sentido tienen esas confusas e inútiles palabras “excelente, espléndido” y otras por el estilo? "Plusbueno" basta para decir lo que es mejor que lo simplemente bueno y "dobleplusbueno" sirve perfectamente para acentuar el grado de bondad. Es el superlativo perfecto.
¿No sientes la belleza de la destrucción de las palabras? ¿No sabes que la neolengua es el único idioma cuyo vocabulario disminuye cada día? [...] ¿No ves que la finalidad de la neolengua es limitar el alcance del pensamiento, estrechar el radio de acción de la mente? Al final, acabaremos haciendo imposible todo crimen del pensamiento.
George Orwell, 1984

1984

Asistí el pasado viernes a la excelente representación de 1984, la adaptación teatral de la obra de George Orwell, dirigida por Tim Robbins. Para los que aún no lo conozcáis, Mil novecientos ochenta y cuatro describe una sociedad opresiva y totalitaria, con un Gran Hermano que controla todos y cada uno de los aspectos de la vida y pensamiento de los ciudadanos.

Para mi 1984 es un libro profético en muchos de sus aspectos . Ya hemos hablado de 1984 varias veces en este blog (aquí y aquí), y hoy me gustaría hablaros de un punto concreto: la neolengua (newspeak en inglés).

La neolengua es una versión extremadamente simplificada del inglés, con un vocabulario y una sintaxis mucho más reducida. En la novela, en el año 1984 la neolengua todavía está en construcción y no ha sustituído completamente aún la viejalengua, hecho que se prevé que sucederá en el 2050. Los principios de la neolengua tienen por objetivo servir a los intereses del Ingsoc (el Partido) de dos maneras distintas:
  1. Eliminar todo matíz en el habla, y dejar simplemente dicotomías (bueno/nobueno, bienpensar/crimental, buensexo/sexocrimen). La posibilidad de expresar el gris desaparece, y todo se convierte en blanco o negro. De esta forma se refuerza la dominación total del estado.
  2. Controlar el pensamiento. La teoría subyacente es que si algo no se puede decir, no se puede pensar (se trata de la hipótesis Saphir-Wolf del lenguaje). Todas aquellas palabras y maneras de hablar que expresan pensamientos heréticos se eliminan del lenguaje. De este modo se elimina la posibilidad del crimental, el crimen del pensamiento. Es cierto que todavía sería posible expresar ideas básicas contra el sistema (del tipo "Gran Hermano nobueno"), pero al no haber forma alguna de razonar estas ideas, cualquier tipo de pensamiento herético quedaría reducido a una pataleta infantil.
La neolengua, juntamente con el doblepensar (la capacidad de hacer creer una afirmación y su contraria) son las dos grandes herramientas de control de los ciudadanos a través del pensamiento y el lenguaje. Obviamente la neolengua está presente en el lenguaje político de nuestros tiempos:
  • Métodos de persuasión -> Tortura
  • Eje del mal -> Paises enemigos
  • Intervención militar -> Guerra
  • Daños colaterales -> Víctimas civiles
  • Desvincular -> Despedir (de un trabajo)
  • Crecimiento negativo -> Decrecimiento
  • Flexibilización del mercado laboral -> Libertad para despedir
Más información aquí y aquí.

dijous, 1 d’octubre del 2009

L'atac de riure de Tanganika

L'any 1962 es va produir un atac de riure massiu a prop del poble de Kashasha a la costa oest del Llac Victòria, a Tanzània. Segons sembla, l'atac de riure va començar a una escola del poble; els nens van transmetre el riure als seus pares, i aquests a les poblacions veïnes.

No està clar si el riure era continu, o si el riure sorgia quan grups de gent es trobaven espontàniament. Juntament amb el riure, la gent va patir dolor, problemes de respiració i plor.

Entre sis i divuit mesos després que comencés, l'epidèmia de riure es va acabar.

Més informació en anglès a la Wikipedia.

dilluns, 7 de setembre del 2009

Els dos punts perduts

Aquest matí he perdut els dos punts: premia majúscules i punt però a la pantalla no sortia res. En canvi, quan premia un punt tot era normal: apareixia el punt per pantalla.

No és fins que no et manquen els dos punts que no n'ets conscient de la seva utilitat: per enumerar, per introduir una cita, per indicar una hora, per enunciar conclusions i per a mil usos més. Em sentia orfe i desolat: quelcom important em mancava. Un cop recuperats, ara és diferent: friso per fer servir aquest element sovint injustament oblidat de la nostra puntuació.

És a les 15:46 que us ho puc ben dir: "Com a moltes altres coses a la vida, no te n'adones de la seva importància fins que les perds".

dijous, 3 de setembre del 2009

Ja té nassos la pregunta

Escoltat a la ràdio: Una enfermera que treballava amb malalts terminals, als quals els hi quedaven poques hores o dies fins a la mort, els demanava què farien si poguessin viure la seva vida un altre cop. Hi havien dues respostes freqüents.

Uns contestaven que mirarien de estar en pau amb totes les persones, especialment les més properes.

Uns altres contestaven que s'arriscarien més per tal d'aconseguir allò que de veritat haurien dessitjat.

dilluns, 31 d’agost del 2009

Grandes Verdades que aprendimos con los anuncios de la tele

Todo el mundo sabe que:
  • Actimel ayuda a reforzar tus defensas.
  • Activia (antiguamente Bio) ayuda a regular tu tránsito intestinal.
  • Fairy cunde más de lo que cuesta.
  • Calgon alarga la vida de tu lavadora.
  • Calgonit es el único recomendado por las marcas de lavaplatos.
  • Ariel lava más blanco.
  • La composición de la Nocilla es: leche, cacao, avellanas y azúcar.
Estas ideas, y otras muchas, han sido tan repetidas durante los años en los mensajes publicitarios que inconscientemente muchos tenemos asumida su veracidad. ¿Cuantos nos hemos dedicado a comprobarla? Sin embargo, muchas son directamente falsas: es el caso del Actimel, por ejemplo.

Y es que, aunque sea un tópico, una mentira repetida mil veces se convierte en una verdad.

dilluns, 3 d’agost del 2009

dijous, 16 de juliol del 2009

Ovelles

Ja sé que no és gaire original, però avui no em puc estar de reproduïr el còmic xkcd:


Mira tota aquesta gent. Autòmates d'ulls de vidre anant a fer la seva vida diària, mai aturant-se a mirar i pensar. Sóc l'únic home conscient en un món d'ovelles.

dilluns, 13 de juliol del 2009

Breve pseudohistoria de la antitauromaquia en forma de citas

El toreo a pie, tal como lo conocemos hoy en día, surgió en el siglo XVIII cuando la nobleza abandonó las plazas y el toreo a caballo. Al contrario de lo que frecuentemente se cree, el toreo tuvo detractores desde un primer momento.

No falta razón, que esta fiesta bruta
sólo ha quedado en España,
y no hay nación que una cosa
tan bárbara e inhumana
si no es España consienta.
Félix Lopez de Vega, escritor español (1562 - 1635).

Las fiestas de toros son indignas de un pueblo civilizado y los extranjeros asistentes a dicho espectáculo se hacen cómplices de la barbarie española. Son fiestas reprensibles, bárbaras y dignas de ser extirpadas
Jaume Balmes, filósofo y teólogo catalán (1810 - 1848).

Soy absolutamente contrario a las corridas de toros, que son espectáculo abominable cuya crueldad imbécil es, para la multitud, una educación de sangre y lodo.
Émile Zola, escritor francés (1840 - 1902).

Siempre me han aburrido y repugnado las corridas de toros.
Miguel de Unamuno, escritor español (1864 - 1936).

Si alguien concibe que una carnicería semejante puede servir de soporte a un arte, ya está preparado para admitir que la verdad puede ser extraída mediante la tortura en el sótano de una comisaría; si se admite que la belleza puede surgir de la sangre derramada, aunque ésta se inflija a un animal, es que uno ya tiene justificado en el corazón todo tipo de violencia.

Admito que el toreo sea un arte si a cambio se me concede que el canibalismo es gastronomía.
Manuel Vicent, escritor y articulista español (nac. 1936).

diumenge, 21 de juny del 2009

Números grandes (y 2)

En la anterior entrada habíamos visto el googolplex, 1010100, un uno seguido de un googol de ceros. El gogolplex es un número inimaginablemente grande, pero aún es posible expresarlo en notación de potencias. Ocasionalmente en matemáticas aparecen números mucho más grandes que el gogolplex, tan grandes que no se pueden expresar en notación científica, y que requieren una notación especial.

De todas las notaciones existentes para números grandes, mi preferida es la notación de la flecha de Donald Knuth. La notación consiste en lo siguiente:
  • La multiplicación se puede considerar la iteración de la suma: a * b = a + a + ... + a (b veces).
  • La exponenciación se puede considerar la iteración de la multiplicación: ab = a ↑ b = a * a * ... * a (b veces).
  • La exponenciación iterada o tetración (o símplemente "doble flecha") es la iteración de la exponenciación: a b = a a ... a (b veces).
Veamos dos ejemplo: 2 ↑↑ 4 = 2 ↑ 2 ↑ 2 ↑ 2 = 2222 = 216 = 65 536; 3 ↑↑ 3 = 3 ↑ 3 ↑ 3 =333 = 327 = 7 625 597 484 987. La notación de exponenciación iterada permite construir rápidamente números grandes, pero aún es posible ir mucho más allá.
  • La "triple flecha" es la iteración de la exponenciación iterada: a b = a a ... a (b veces).
  • La "cuádruple flecha" es la iteración de la "triple flecha": a b = a a ... a (b veces).
  • ...
Por ejemplo, 3 ↑↑↑ 3 = 3 ↑↑ 3 ↑↑ 3 = 3 ↑↑ ( 3 ↑ 3 ↑ 3 ) = 3 ↑ 3 ↑ ... ↑ 3 (7 625 597 484 987 veces). Como vemos, este número ya es incomprensiblemente grande.

Sin embargo, aún podemos necesitar números muchísimo más grandes. En general, podemos definir la "flecha n-ésima" como la iteración de la "flecha (n-1)-ésima": a n b = a n-1 a n-1 ... n-1 a (b veces).

Uno de los números más grandes que aparecen en literatura matemática seria es el número de Graham G, definido de la siguiente manera. G = g64, donde g1 = 3 ↑↑↑↑ 3, y donde gn = 3 gn-1 3.

El número de Graham es totalmente inconmensurable. Ni tan solo el número g1 puede ser escrito como un número ordinario en potencias de 10.

Y, aún y así, cuando estemos en el número de Graham estaremos tan cerca del infinito como cuando estábamos en el número 1.

diumenge, 7 de juny del 2009

Números grandes (I)

Como sabéis, para escribir los números grandes que aparecen en física es conveniente usar la notación científica. Así, el número de conexiones neuronales en el cerebro es del orden de 1014, hay 6·1022 moléculas en un mol de sustancia, hay del orden de 1080 partículas elementales en el universo observable, que tiene un volumen de 10185 volúmenes de Planck.

Éste último es el número más grande que he visto en física, a parte de los números combinatorios que aparecen en física estadística. Estos pueden ser exponencialmente más grandes. Por ejemplo, el número de formas en que las moléculas de aire pueden estar repartidas en la habitación es del orden de 101023. En cualquier caso, las magnitudes físicas que se derivan de estos números siempre pasan por tomar el logaritmo.

Algunos de los números grandes incluso tienen nombre propio. Un googol es 10100. (El término fue acuñado por Milton Sirotta, un niño de 10 años, sobrino del matemático estadounidense Edward Kasner, y es el orígen del nombre de "Google"). Un googolplex es 10googol=1010100, es decir, un uno seguido de un googol de ceros. No hay papel suficiente en el universo para escribir un googolplex con todas sus cifras.

Pero evidentemente existen infinitos números más grandes que un googolplex, y alguno de ellos incluso aparecen ocasionalmente en matemáticas. Será el tema de la próxima entrada.

divendres, 5 de juny del 2009

Eleccions europees: els diputats més i menys treballadors

En les properes eleccions europees, no podrem votar als diputats individualment, però com a mínim podem informar-nos de quins diputats van a Europa a treballar i quins hi van a fer-se una jubilació d'or.

En la web parlorama.eu es classifica la feina de tots els eurodiputats europeus d'acord amb el seu "treball" (66% de la "nota") i d'acord amb la seva "assistència" (33% de la nota). La classificació va de 0 a 5 estrelles. Ha estat una web molt polèmica, que alguns europarlamentaris han intentat tancar vàries vegades.

Alguns dels millor situats:
Alguns dels pitjor situats:
  • Jaime Mayor Oreja, número 1 a la llista del PP. 0,5 estrelles.
  • Pilar del Castillo, número 5 a la llista del PP. 0,5 estrelles.
  • Raimon Obiols, segon representant del PSC a les llistes del PSOE. 1 estrella.
  • Rosa Díez, líder de UPyD (no es presenta a les europees, però la incloc per la seva rellevància pública). 1,5 estrelles.
És de destacar que dels 18 pitjors europarlamentaris espanyols, 12 són del PP i 6 són del PSOE.

Òbviament el mètode de càlcul de les notes és subjectiu, i no només ens guiarem per aquests paràmetres a l'hora d'anar a votar, però sempre és un paràmetre més a tenir en compte.

Vegeu també la notícia a Público.

diumenge, 31 de maig del 2009

Grandes números

La identidad de Euler
 e^{i \pi} + 1 = 0\;
está considerada por muchos la fórmula más bella de las matemáticas, pues relaciona los cinco números más importantes de las matemáticas:
  • π, la relación entre el diámetro y la circunferencia en el espacio euclidiano. Es el número más importante de la geometria (π ≈ 3.14159).
  • e, la base de los logaritmos naturales y la función exponencial. El número más importante del análisis (e ≈ 2.71828).
  • i,  la unidad imaginaria, la raíz cuadrada de -1, que permite extender los números reales a los complejos. El número más importante del análisis.
  • 0, el orígen de los números naturales y el elemento neutro de la adición. Juntamente con el 1, el número más importante de la aritmética.
  • 1, la base de los números naturales y el elemento neutro de la multiplicación. Júntamente con el 0, el número más importante de la atitmética.
Además, las tres operaciones más importantes, la suma, la multiplicación y la exponenciación, aparecen justamente una vez cada una en esta ecuación.

divendres, 29 de maig del 2009

Bertrand Russell i la prova que 1+1=2

Gran part de les dificultats que travessa el món es deuen a què els ignorants estàn completament segurs, i els intel·ligents, plens de dubtes.
Bertrand Russell

Demostració que 1+1=2
D'aquesta proposició se seguirà, un cop l'addició aritmètica hagi estat definida, que 1 + 1 = 2.
Bertrand Russell, Principia Mathematica

(Bertrand Russell fou un filòsof, matemàtic, historiador i pacifista anglès. És considerat un dels més grans lògics i filòsofs del segle XX. La seva obra cabdal sigui, tal vegada, els Principia Mathematica, escrita juntament amb A. N. Whitehead, en la qual intenta sentar les bases de totes les matemàtiques en la lògica.)

dilluns, 18 de maig del 2009

La tregua

Todo estuvo tan bien, que no vale la pena escribirlo.
Mario Benedetti, La tregua


Nos ha dejado Mario Benedetti a los 88 años. Ya apareció un poema de Benedetti en este blog. Benedetti, además de poeta, es el autor de una de mis novelas preferidas, La tregua, el diario de un uruguayo a punto de jubilarse, que en medio de la rutina tiene un momento de "tregua".

La novela se llevó al cine dos veces, en 1975 y en 2003. Aquí tenéis el trailer de la versión 2003:

dijous, 14 de maig del 2009

Per què un violí sona diferent que un piano?

Toquem un La en un piano i un La en un violí. Els dos sons són molt diferents, però tanmateix els percebem tots dos com "la mateixa nota". Què tenen en comú (i de diferent) el so d'un piano i un so d'un violí?

Per començar visualitzem, en grans trets, la forma d'ona d'un La de violí (a dalt) i d'un La de piano (a baix):

Forma d'ona d'un La de violí i d'un La de piano

Una primera diferència és que el La de violí és una nota sostinguda, i en canvi el La de piano és una nota polsant, que decau en el temps. Fem ara un zoom de la forma d'ona:

Detall de la forma d'ona d'un La de violí i d'un La de piano

Veiem que ambdós formes d'ona són gairebé periòdiques (és una de les coses que distingeix la música del so). El període de les dues formes d'ona és el mateix, però en canvi la forma de l'ona és diferent en cada cas.

Cada ona està de fet composada per la suma de moltes ones de freqüència diferent. Vegem-ho en una representació espectral. Primer per al violí:

Representació espectral d'un La440 de violí

L'espectre del violí té un primer pic centrat als 440 Hz (l'anomenat La440), i desprès tenim tots els harmònics, a 440 * 2 = 880 Hz (el La de la octava superior), a 440 * 3 = 1320 Hz, a 440 * 4 = 1760 Hz, etc.

Comparem-ho amb el piano:

Representació espectral d'un La440 de piano

El piano té exactament pics en les mateixes posicions: 440 Hz, 880 Hz, 1320 Hz, 1760 Hz, etc. Fixem-nos però que l'alçada relativa de cada pic és diferent en el cas del violí i en el cas del piano. Allò que distingeix el piano del violí és la forma exacta, i, sobretot, l'alçada relativa de cada pic.

En resum: dues notes iguals, tocades en dos instruments diferents, emetran ones sonores d'igual període però de diferent forma. En unes altres paraules, dues notes iguals contenen els mateixos harmònics, però en proporcions diferents. La propietat de distingir el contingut harmònic del so és el que s'anomena el timbre musical, i és una propietat única de l'oïda.

(Per ser exactes, en el timbre musical també intervenen, a banda del contingut d'harmònics, altres paràmetres com ara la manera en que el so decau en el temps).

dilluns, 4 de maig del 2009

dimarts, 28 d’abril del 2009

En Corea los ventiladores matan

En Corea del Sur corre una leyenda urbana, ampliamente extendida, que dice que un ventilador, si se deja en funcionamiento en una habitación cerrada durante la noche, puede producir la muerte de los que están durmiendo dentro de la habitación.


Las causas de la muerte no están claras en la leyenda: asfixia (¿el ventilador se traga todo el aire? ¿se crea un "vórtice" que expulsa todo el oxígeno?), envenenamiento (¿por el dióxido de carbono producido por el ventilador?) o hipotermia (¿demasiado frío por el ventilador?). Ninguna de las explicaciones es clara ni tiene base científica razonable.

Lo cierto es que cada año los periódicos registran varias muertes por ventilador (curiosamente siempre coreanos; los extranjeros parecen inmunes a este efecto). Todos los ventiladores en Corea están dotados de un temporizador como dispositivo salvavidas. Incluso el gobierno recomienda no utilizar el ventilador por la noche.

Más información: Wikipedia (en).

dijous, 23 d’abril del 2009

Sant Jordi. Sobre els plaers

Rosa i llibre de Sant Jordi
Això diu la contraportada del llibre que m'han regalat:
En la soledat, en el captiveri, sempre hi ha hagut un raig de llum que entrava per la finestra, un moment de calma, una cançó recordada, el gust d'una pela de patata crua. el tacte balsàmic de l'aigua. Si això ha estat així en condicions extremes, ¿què no podem fer per extreure de la vida quotidiana la destil·lació inesperada dels petits benestars de l'ànima?
Joan Barril, Sobre els plaers.

Espero que hagueu tingut un molt bon dia de Sant Jordi.

diumenge, 19 d’abril del 2009

Nivells

El lector no sap com es va escriure el llibre per gaudir de la seva lectura.

L'escriptor no necessita conèixer com està fet el processador de textos per poder escriure el llibre.

L'informàtic encarregat d'enllestir la darrera versió del processador de textos no necessita saber en detall com estan fets els ordinador per dins.

L'enginyer que dissenya la placa base de l'ordinador no sap del tot bé com estan elaborats els xips de l'ordinador.

El seu company que participa en l'elaboració de l'arquitectura del microprocessador ignora les propietats exactes del semiconductor amb què està elaborat el microprocessador.

L'electrònic que ha desenvolupat el nou semiconductor no coneix en profunditat les regles de la mecànica quàntica en les quals es fonamenta la descripció microscòpica del semiconductor.

El físic que ha fet el darrer article de sobre teoria de bandes en semiconductors no veu el moment d'anar a casa a jugar amb els seus nens.

dijous, 2 d’abril del 2009

La fal·làcia del jugador

La fal·làcia del jugador és la creença (generalment incorrecta) que les desviacions del comportament previst en els processos d'atzar es tendiran a compensar en el futur. La fal·làcia del jugador està profundament arrelada en el nostre cervell rèptil, i tots hi caiem a vegades d'alguna manera o d'altre.

Per exemple: tirem una moneda (no trucada) sis cops a l'aire i ens surten 6 cares seguides: CCCCCC. Què és més probable, que la propera vegada ens surti cara o ens surti creu? La resposta correcta és que tan probable és que surti cara com que surti creu: la moneda no té memòria, no s'enrecorda si abans ha sortit cara o creu. Però en canvi nosaltres tendim a pensar que és més probable que surti creu, que ja han sortit "masses" cares seguides.

I és que quan parlem de successos independents, l'atzar no compensa, a diferència de nosaltres. Si al Pepe l'ha deixat la nòvia, l'han fet fora de la feina i se li ha espatllat el cotxe, tot la mateixa setmana, no per això té tens menys possibilitats de trencar-te la cama: en tens les mateixes. I si a l'Aleix l'ha tocat la loteria, no per això deixa de tenir possibilitats que la setmana vinent li toqui la Once.

L'atzar va a ratxes. De fet, quantes sèries positives o negatives són símplement explicables per l'atzar. El nostre amic Pepe, que ha perdut la nòvia, la feina i el cotxe, possiblement pensarà que és "gafe", opinió que es veurà confirmada quan es trenqui la cama. "És impossible tenir tan mala sort, per tant la única explicació possible és que sóc gafe". No és així, en els esdeveniments a l'atzar no hi ha compensació i per tant cal esperar les ratxes, les positives i les negatives.

De fet crec que la diferència entre un procés aleatori real i allò que imaginem nosaltres per un proces aleatori és una de les fonts més importants del pensament "màgic".

El jugador de futbol no ha fet res en tot l'any i ara marca 7 gols en 5 partits: diem que està en ratxa, quan potser la única explicació és la casualitat. El Barça perd tres partits seguits, potser no està en crisi, potser senzillament és l'atzar. Si et trobes el mateix dia amb tres amics diferents de la infància, tal vegada no han estat els astres que s'han alineat, segurament ha estat una casualitat.

Y es que el azar es muy suyo...

Més informació: Wikipedia, J. A. Paulos: El hombre anumérico i (actualitzat) el blog Ciencia en el XXI.

diumenge, 29 de març del 2009

Una moneda no té memòria... nosaltres potser sí

Exercici: agafeu un llapis o bolígraf i un paper. Intenteu generar una seqüència aleatòria de cares i creus escrivint en un paper 100 vegades C o X de la forma més aleatòria possible. Haureu d'acabar amb una seqüència de 100 lletres de la forma CCXXCXCCCX...

Al final compteu quantes C i quantes X heu escrit consecutives com a màxim. És a dir, compteu quina és la ratxa més gran de cares o creus consecutives.

Ara, si us veieu amb ànims, repetiu l'exercici llençant una moneda de debò 100 vegades a l'aire, i apuntant en el mateix paper C si us ha sortit cara i X si us ha sortit creu. Compteu també quantes cares i quantes creus us han sortit seguides com a màxim.

Observeu alguna diferència?

Llegiu el primer comentari, i també la següent entrada del blog.

dijous, 26 de març del 2009

Fotos antigues de Sant Andreu de Palomar

Vaig conèixer l'altre dia la pàgina web Fotos de Barcelona, que recopila fotos antigues de Barcelona, comparades amb la corresponent foto actual.Avui, en aquest post inusual per aquest blog, us en voldria fer cinc centims mostrant-vos algunes fotos antigues de Sant Andreu, totes de principis del segle XX.

Comencem amb dues fotos de la Plaça Orfila i l'església de Sant Andreu:

Imatge de principis de segle de l'església de Sant Andreu de PalomarImatge de principis de segle de l'església de Sant Andreu de Palomar


Dues fotos (antiga i moderna) de la Plaça Orfila i l'Ajuntament:

Plaça Orfila i Ajuntament de Sant Andreu de Palomar

La plaça Comerç (antigament anomenada plaça del Casino). La foto apunta cap al carrer que va al mercat i l'edifici del Versalles:
Plaça Comerç de Sant Andreu de Palomar

Per acabar, unes imatges de l'estació de Sant Andreu Comptal:

Imatge antiga de l'estació de tren de Sant Andreu Comptal

dilluns, 23 de març del 2009

Cuadrado negro sobre fondo blanco

Cuadrado negro sobre fondo blanco es un cuadro realizado en 1913 por el pintor ruso Kazimir Malévich, creador del suprematismo.

Kasimir Malévitch: Cuadro negro sobre fondo blanco

Para Malévich el cuadro negro representa el ideal del suprematismo: la "supremacía del sentimiento puro en el arte". Por eso Malévich buscó las "formas puras" que no se encontraban en la naturaleza, y suficientemente simples para no evocar ninguna imagen del mundo real, para llegar a la pura sensibilidad plástica.

Cuadrado negro sobre fondo blanco ocupa el lugar central en la tumba de Malévich.

Del mismo autor: Cuadrado blanco sobre fondo blanco

Más información en Contradiccions y en este otro blog.

diumenge, 15 de març del 2009

4'33''

4'33'' es la pieza más famosa del compositor americano de vanguardia John Cage. Compuesta en 1952 para cualquier instrumento o combinación de instrumentos, 4'33'' es una obra de cuatro minutos y trenta y tres segundos de duración dividida en tres movimientos. En la partitura se indica al ejecutante que ha de guardar silencio y no tocar su instrumento en ninguno de los tres movimientos.



Según la idea de John Cage, la obra no estaría compuesta por "cuatro minutos y trenta y tres segundos de silencio", sino que de hecho estaría compuesta por los sonidos ambiente que la audiencia escucha mientras se "toca" la obra. La obra condensa la idea de John Cage de que cualquier sonido constituye, o puede constituir, música.

Más información en castellano y en inglés.

divendres, 13 de març del 2009

Empatía

La empatía es la capacidad de compartir y entender los sentimientos y las emociones de otra persona, la capacidad de "ponerse en la piel del otro" y de algún modo experimentar las sensaciones que vive la otra persona.

diumenge, 8 de març del 2009

Serrat

La cançó més trista d'en Serrat:



La més alegre:



Y caminando...

dilluns, 2 de març del 2009

Els noms dels sons

De tots els possibles sons que es poden emetre amb la boca, alguns tenen nom propi. Per exemple: la /a/, la /t/ o la /e/. Òbviament, de sons n'hi ha infinits, però dels sons que emetem en la parla alguns sons els identifiquem com a principals i els altres com a variacions. Quins sons identifiquem com a principals i quins com a  variacions depèn més del llenguatge del parlant que no de la diferència objectiva entre els sons.

Els parlants de català, castellà, anglès i francès perceben els sons /r/ i /l/ de manera clarament diferenciada. En canvi, en moltes llengües asiàtiques no hi ha una distinció entre els sons de /r/ i /l/, i per tant els parlants d'aquestes llengües perceben ambdós sons com a gairebé iguals. Aquesta és la raó del tòpic que els xinesos canvien totes les /r/ per /l/.

En la majoria de llengües europees es distingeix el so de la /b/ (anglès: berry, fruita vermella) del so de la /v/ (anglès: very, molt). En castellà i en la majoria de dialectes del català la distinció entre  /b/ i  /v/ s'ha perdut, i, per a l'estranyesa de molts estrangers, els catalano i castellanoparlants identifiquem ambdós sons com a petites variants, quan en realitat objectivament són dos sons molt diferents.

En gairebé tots els llenguatges hi ha aquestes tres vocals: /i/, /a/, /u/. En castellà hi ha cinc vocals, les tres anteriors i /e/, /o/. En català a més a més hi ha la /ɛ/ (e oberta), la /ɔ/ (o oberta) i la /ə/ (vocal neutra); un castellanoparlant percebrà aquests sons com a variacions de les vocals castellanes. En anglès hi ha, segons els dialectes, unes 12 vocals. En francès hi ha, depenent del dialecte, fins a 17 vocals, incloent les nasals. La majoria de llengües tenen entre quatre i cinc vocals.

Un francès distingeix les diferents vocals de la parla tot percebent petitíssimes diferències fonològiques, però a l'hora identifica en un únic so la mateixa vocal pronunciada pels diferents parlants, quan les diferències són molt més grans en aquest darrer cas.

divendres, 27 de febrer del 2009

Els noms dels colors

Molts llapis de color
En català, castellà, anglès i francès els colors bàsics són onze: el negre, el blanc, el vermell, el verd, el groc, el blau, el marró, el taronja, el rosa, el violeta i el gris. Qualsevol altre color el percebem com una variació d'un d'aquests onze colors: per exemple, el fúcsia es percep com una variació del rosa, i el khaki es percep com una variació del verd.

L'italià afegeix un dotzè color a la llista de colors bàsics, l'azzurro, o blau cel. Nosaltres percebem el blau cel com una variació del blau, però de fet el blau cel està igual de separat del blau marí com el vermell està separat del rosa, o com el gris està separat del negre. Tampoc tenim un nom específic per al verd clar.

En xinès i japonès el verd i el blau es perceben com diferents variacions d'un mateix color, que reb el nom de 青.

Hi ha cultures que només tenen dos noms de colors, el "color fosc" (semblant al negre) i el "color clar" (semblant al blanc). D'altres tenen tres noms de colors: el negre, el blanc i el vermell. D'altres hi afegeixen el verd/blau i el marró. En qualsevol cas, el taronja, el rosa, el violeta i el gris semblen ser d'importància secundària perquè manquen a molts llenguatges.

Més informació a la Wikipedia.

Actualitzat x 2: Tenim 2 (!) poemes dedicats al post: vegeu el blog de poesiaula, aquí i aquí. Gràcies Isabel!

dilluns, 23 de febrer del 2009

La felicitat

La felicitat és un com i no un què; és un talent i no un objecte.
Herman Hesse

Felicitat no és fer allò que hom vol fer sinó voler allò que hom fa.
Jean-Paul Sartre
Hi ha dues maneres d'ésser feliç en aquesta vida: l'una és fer-se l'idiota; l'altra, és ser-ho.
Sigmund Froid
Fill meu, la felicitat està en les petites coses: un petit iot, una petita mansió, una petita fortuna...
Groucho Marx
He cometido el peor de los pecados que un hombre puede cometer... No he sido feliz.
Jorge Luís Borges
La veritable felicitat no consisteix en tenir-ho tot, sinó en no desitjar res.
Sèneca

divendres, 20 de febrer del 2009

El Catecismo patriótico español (bis)

Se encuentra en mis manos un ejemplar del Catecismo patriótico español, obra datada de 1939 y escrita por alguno de los hermanos Menéndez-Reigada. Esta obra fue usada como manual didáctico en las primeras escuelas franquistas. Ya vimos como el Catecismo trataba las lenguas de España en otra entrada. Hoy os quería dar un par de ejemplos más del tono de esta obra.

La tierra de España:
– ¿Cuál es la tierra de España?
– La tierra de España es la mayor parte de la Península Ibérica, colocada providencialmente por Dios en el centro del mundo.
– ¿Cómo es la Península Ibérica el centro del mundo?
– La Península Ibérica es el centro del mundo porque tiene en torno suyo sus cuatro grandes partes, a saber: al Norte, Europa, con la que limita por los Pirineos; al Sur, África, con la que limita por Melilla y Ceuta; al Este, Asia, con la que nos une el Mediterráneo; y al Oeste, América, con la que nos une el Atlántico.

Descubrimiento, conquista y civilización de América:
– ¿Quién descubrió América?
– América la descubrió Cristóbal Colón.
– ¿Era Colón español?
– Lo más probable es que Colón fuera español, pero en todo caso, fue España la que le acogió y ayudó e hizo viable su empresa.
[...]
– ¿Tuvo mucha importancia el descubrimiento de América?
– El descubrimiento de América tuvo tanta importancia que, después de la Redención de Cristo, no hay en la Historia otro acontecimiento que le iguale.
– ¿Contentóse España con solo descubrir América?
– España no solo descubrió América, sino que la conquistó, cristianizó y civilizó en casi su totalidad, constituyendo este hecho una epopeya tan grandiosa que raya en lo inconcebible.

Los enemigos de España:
– ¿Cuáles son los enemigos de España?
– Los enemigos de España son siete: el liberalismo, la democracia, el judaísmo, la masonería, el capitalismo, el marxismo y el separatismo.
[...] [El Catecismo define uno a uno estos siete enemigos]
– ¿Y han quedado vencidos esos enemigos con la gran Cruzada? [la Guerra Civil]
– Con la gran Cruzada esos enemigos han quedado vencidos, pero no aniquilados; y ahora, como sabandijas ponzoñosas, escóndense en mechinales inmundos para seguir desde las sombras arrojando su baba y envenenando el ambiente, o atraer incautos con ayes lastimeros y cantos de sirena, principalmente la masonería, que es la nodriza de todos los otros.

diumenge, 15 de febrer del 2009

Com serà la Barcelona del 2000? [ampliat]

El dimecres 28 de setembre de 1966 la Vanguardia va publicar un suplement especial a color, coincidint amb les festes de la Mercè, fent previsions sobre la Barcelona de l'any 2000. Van encertar? Analitzem-ho.

Suplement especial publicat per la Vanguàrdia l'any 1966 sobre les festes de la Mercè

Demografia
  • Predicció: L'esperança de vida passarà de 69 a 75 anys. Només es podrà anar més enllà si s'aconsegueixen millores molt significatives en la lluita contra el càncer i les malalties cardiovasculars
    Realitat: L'esperança de vida era de 79 anys l'any 2000.
  • Predicció: La població de la ciutat de Barcelona oscil·larà entre 2,5 i 3 milions de persones, i l'àrea metropolitana constarà d'uns 6 milions de persones.
    Realitat: La ciutat de Barcelona tenia 1,5 milions de persones, i l'àrea metropolitana constava d'entre 3 i 5 milions de persones (segons com es consideri). El creixement demogràfic ha estat menor de l'esperat, per tant.
  • Predicció: La població s'envellirà. Tan sols hi haurà entre un 22 i un 27% de nens menors de 14 anys i en canvi hi haurà més d'un 15% d'"ancians" de més de 65 anys.
    Realitat: L'envelliment de la població ha estat més important del previst. L'any 2000 hi havia un 12% de menors de 14 anys i un 21% de majors de 65.
Infraestructures i transports
  • Predicció: La xarxa de metro, molt ampliada, arribarà fins a l'aeroport. Potser Barcelona es dotarà d'un sistema complementari de monorails suspesos.
    Realitat: El metro no arriba a l'aeroport, i no hem vist cap monorail.
  • Predicció: La xarxa de trens serà d'importància cabdal. El tren del Maresme es desplaçarà cap a l'interior, es soterraràn moltes vies, i s'implementaran noves línies de tren seguint els cursos del Besòs i el Llobregat (les conques d'aquests rius es cobriran per raons de salut pública).
    Realitat: El tren del Maresme s'ha quedat on era, i ni rastre de les noves línies de tren.
  • Predicció: L'aeroport del Prat, amb les seves dues pistes, arribarà fins als 2 milions de passatgers l'any. El sistema aeroportuari format pels aeroports del Prat, Girona i Reus quedarà petit, i serà necessàri un nou aeroport metropolità internacional, destí del tràfic aeri intercontinental, format en part per avions supersònics.
    Realitat: L'aeroport del Prat va rebre 20 milions de passatgers l'any 2000. Amb l'ampliació de la tercera pista, l'any 2008 va rebre uns 30 milions de passatgers. Cap nou aeroport.
  • Predicció: L'aigua del Ter (que encara estava per arribar l'any 68) serà insuficient per abastir l'àrea metropolitana. Caldrà portar aigua de l'Ebre, que "va a parar inútilment al mar".
    Realitat
    : L'aigua del Ter es va demostrar insuficient uns anys després del 2000... Si l'aigua de l'Ebre va a parar inútilment al mar ja és més discutible des de la perspectiva actual.
Economia
  • Predicció: El PIB de l'àrea metropolitana de Barcelona rondarà el bilió de pessetes (uns 6.000 milions d'euros).
    Realitat: La contribució de l'àrea metropolitana al PIB espanyol era de l'ordre dels 100.000 milions d'euros, és a dir, uns quinze bilions de pessetes.
  • Predicció: El salari mitjà s'acostarà als 3000 dòlars mensuals.
    Realitat: L'any 2000 el salari mitjà rondava més aviat els 1000 dòlars mensuals.
  • Predicció: Augment notable del sector serveis: només el 46% de les persones treballaran al sector secundari, i en canvi el 53% treballaran al sector terciari. (L'any 1968 la proporció era 57-40).
    Realitat: L'augment del sector serveis ha estat molt major del previst: l'any 2000 el 36% de les persones treballaven al sector secundari (incloent construcció) i el 58% al sector terciari.
Aquest post substitueix i amplia l'entrada del passat divendres.

diumenge, 8 de febrer del 2009

Nespresso y los estándares abiertos

A estas alturas, todos sabréis que Nespresso es un sistema de café espresso en cápsulas patentado por Nestlé. Regalo estrella de las últimas dos o tres navidades, uno no está plenamente integrado en la sociedad si no ha hecho cola en la tienda Nespresso de Passeig de Gràcia o si no puede participar en una discusión sobre si el mejor Nespresso es el Roma, el Ristretto o el Descaffeinatto Intenso.

¿Ventajas del Nespresso? Sobre todo la comodidad, ya que se puede preparar un café de manera rápida y totalmente limpia. También la calidad, más que notable, sobre todo si tenemos en cuenta la calidad del café que se ofrece en muchos de los bares de este país. ¿Desventajas? Para empezar el precio, 30 céntimos por café es mucho en comparación con el café preparado con el sistema tradicional. En segundo lugar, los residuos, se desperdicia una cápsula, con su aluminio y su plástico, cada vez que queremos preparar el café. Y, en tercer lugar, el carácter patentado y cerrado del sistema Nespresso. De este último punto quería hablar en esta entrada.

Nespresso es un sistema totalmente patentado y cerrado. Nestlé licencia la marca Nespresso a fabricantes de cafeteras, pero retiene la propiedad única sobre la fabricación y la elaboración del café. En otras palabras, no puede haber ningún otro fabricante que elabore cápsulas compatibles con el sistema Nespresso. Eso hace que de forma automática los usuarios de Nespresso pasen a encontrarse a merced de Nestlé.

Si Nestlé decide de hoy para mañana doblar el precio de las cápsulas, los usuarios de Nespresso no tendrán más alternativas que tragar con la subida, o bien tirar la cafetera a la basura. De forma más realista, con el éxito actual del sistema Nespresso, Nestlé puede acabar convirtiéndose en un monopolio en el mundo del café, fijando los precios de acuerdo con sus conveniencias y destruyendo cualquier posible competencia.

Esto es así a diferencia del método tradicional de elaboración en el cual tenemos total libertad en escoger el origen del café, pudiendo optar por café procedente del comercio justo, por ejemplo.

Si la legislación permite a Nespresso proteger su sistema con patentes, a mi entender se trata de una legislación injusta que perjudica al consumidor, y destruye la competencia. Ésto me recuerda la situación en algunos campos del mundo de la informática, en el cual la existencia de estándares cerrados ha llevado a situaciones de monopolio altamente perjudiciales. Recordemos, por ejemplo, el formato DOC de MS Word, que tanto daño ha hecho a la competencia en el mundo de los procesadores de texto, o las modificaciones privadas (¿o habría que llamarlas bugs?) del formato HTML por parte de Microsoft en el IE6.

Propongo, por tanto, un sistema tipo Nespresso pero abierto, en el qué los usuarios puedan optar por adquirir cápsulas de café compatibles a muchos proveedores y fabricantes. Mientras esto no exista pienso seguir preparando el café por las mañanas con mi Oroley de toda la vida.

Actualizado: De los comenarios de menéame:
  1. Es cierto que se pueden reutilizar los cartuchos haciendo un truco casero, pero eso no resta validez al argumento, todo al contrario. Debería ser posible que otras empresas vendieran cápsulas alternativas o sistemas de relleno.
  2. La situación se parece mucho también al caso de las impresoras, donde los fabricantes hacen negocio con la tinta y no con los equipos. En este caso existen sin embargo empresas alternativas que fabrican tinta más barata (a pesar de los impedimentos que ponen los fabricantes de impresoras).
  3. Con la Nespresso también hay un componente de pijerío (hay que tener el móvil de última generación, la tele de 42" y la Nespresso), y uno es libre de comprarlo o no. Símplemente hay que tener claro que quien acceda a comprar la Nespresso estará atado de por vida a la marca Nestlé, y yo por eso elijo no comprarlo.
Actualizado x2:
  1. Nespresso es un ejemplo del modelo de negocio llamado de la máquina de afeitar y la cuchilla.
  2. Hay otras alternativas comerciales menos conocidas, como Tassimo, Senseo, Caffitaly, etc. Todos ellos son sistemas de cafés en cápsulas incompatibles entre si. ¿No sería más lógico en que el estándar del sistema fuera único, y que cada marca de café lo implementara a su manera?

dijous, 5 de febrer del 2009

Casi acertado

He viajado a lo largo y ancho de este país y he hablado con la mejor gente, y puedo asegurarte que la Informática es un capricho que no durara más allá de finales de año.
Editor a cargo del libro de negocios para Prentice Hall, 1957.

Las computadoras en el futuro podrán pesar menos de 1,5 toneladas
Popular Mechanics, 1949.

¿Pero para qué es eso bueno?
Ingeniero de Advanced Computing Systems Division de IBM, 1968, sobre el microchip.

No hay razón para que cualquier persona desee un ordenador en su casa
Ken Olson, presidente y fundador de Digital Equipment Corp, 1977

La radio no tiene valor comercial imaginable. ¿Quien pagaría por enviar un mensaje que no va a nadie en particular?
Asociados de David Snaroff, en respuesta al su impulso para invertir en la radio en los años 20.

Este “teléfono” tiene demasiados defectos para considerarlo un medio de comunicación. El dispositivo no tiene intrínsicamente ningún valor para nosotros.
Western Union, nota interna, 1876.

¿Quien desea oír a los actores hablar?
H.M Warner, Warner Brothers, 1927.

Más predicciones aquí.

diumenge, 1 de febrer del 2009

Metriopatía, ataraxia, apatía y Benedetti

Mario Benedetti parece no estar de acuerdo con la entrada del pasado viernes...

No te salves

No te quedes inmóvil
al borde del camino
no congeles el júbilo
no quieras con desgana
no te salves ahora
ni nunca
no te salves
no te llenes de calma
no reserves del mundo
sólo un rincón tranquilo
no dejes caer los párpados
pesados como juicios
no te quedes sin labios
no te duermas sin sueño
no te pienses sin sangre
no te juzgues sin tiempo

pero si
pese a todo
no puedes evitarlo
y congelas el júbilo
y quieres con desgana
y te salvas ahora
y te llenas de calma
y reservas del mundo
sólo un rincón tranquilo
y dejas caer los párpados
pesados como juicios
y te secas sin labios
y te duermes sin sueño
y te piensas sin sangre
y te juzgas sin tiempo
y te quedas inmóvil
al borde del camino
y te salvas
entonces
no te quedes conmigo.
Mario Benedetti
Poemas de otros (1973-1974)



Gracias E. por recordarmelo.

divendres, 30 de gener del 2009

Felicidad, metriopatía, ataraxia y apatía

Aristóteles cree que para alcanzar la virtud, y por tanto la felicidad, el camino es la metriopatía, es decir, el punto medio (aurea mediocritas) entre el exceso y el defecto de emoción.

Los epicúreos proponen alcanzar la felicidad mediante la ataraxia: la disminución de nuestras pasiones y nuestros deseos, y la fortaleza delante de las adversidades, para así conseguir el ánimo emocional. La ataraxia otorga al sabio libertad frente a las pasiones y las emociones.

Los estoicos, más radicales ellos, creen que el camino para la felicidad es la apatía, o la indiferencia sobre todas las pasiones y deseos. La felicidad sólo se puede alcanzar cuando el sujeto es indiferente a todos los avatares y las circunstancias de la vida.

diumenge, 25 de gener del 2009

Éste es el título demasiado largo de una entrada que pretende hablar de ella misma

Hoy os querría hablar brevemente de esta entrada, es decir, os querría hacer un pequeño comentario del texto que estáis leyendo en estos momentos.

De la lectura de las primeras líneas se desprende que se trata de un ejercicio de autocontemplación: a diferencia de las otras entradas del blog, el objetivo de este fragmento no es otro que hablar de nada más que él mismo. Sin duda se trata de un intento, más o menos exitoso, de poner sobre la mesa, mediante un ejemplo práctico, la autoreferencia, el hecho que el lenguaje es un sistema capaz de hablar de él mismo. De la lectura de estas líneas se desprende que el autor pretende sugerir diversos conceptos como los niveles del lenguaje, la autoreferencia o la complejidad. Da la impresión que el autor hubiera querido incluso mencionar el teorema de Gödel o la paradoja de Russell de haber dispuesto de más tiempo. Como curiosidad, mencionaremos que el título también es autoreferente con él mismo.

Caben diversas e importantes críticas al texto. En primer lugar, la poca originalidad del método, claramente inspirado en diversos pasajes de Gödel, Escher, Bach de Douglas Hoffstadder. En segundo lugar, la escasa calidad de la narración, que es francamente mejorable. En tercer lugar, habría que objetar que el texto es demasiado corto y poco explicativo para que puediera tener alguna utilidad para los lectores no familiarizados con los conceptos antes mencionados. Finalmente, hay que mencionar que todo aquello que se dice sobre las paradojas es rigurosamente falso.

dijous, 22 de gener del 2009

La lengua

– ¿Cuál es la lengua del pueblo Español?
– La lengua del pueblo español es la lengua castellana.
– ¿Se habla solo en España la lengua castellana?
– La lengua castellana se habla en España y en todas las naciones hijas de España, como son las de América del Centro y del Sur y las Islas de Oceanía.
– ¿Y es hermosa y apta la lengua castellana?
– La lengua castellana es hermosa y apta cual ninguna otra de las lenguas vivas, pues es la que mejor conserva el carácter del latín de que procede.
– ¿Tiene mucho porvenir la lengua castellana?
– La lengua castellana tiene porvenir inmenso, pues además de ser hablada por el mayor número de naciones, tendrá que venir a ser la lengua de la civilización en lo futuro.
– ¿Por qué decís que la lengua castellana será la lengua de la civilización en lo futuro?
– La lengua castellana será la lengua de la civilización en lo futuro, poque el inglés y el francés, que con ella pudieran compartir esta función, son lenguas tan gastadas, que an camino de una disolución completa.
– ¿Se hablan en España otras lenguas más que la lengua castellana?
– Puede decirse que en España se habla solo la lengua castellana, pues aparte de ésta, tan solo se habla el vascuence que, como lengua única, solo se emplea en algunos caseríos vascos y quedó reducido a funciones de dialecto por su pobreza lingüística y filológica.
– ¿Y cuáles son los dialectos principales que se hablan en España?
– Los dialectos principales que se hablan en España son cuatro: el catalán, el valenciano, el mallorquín y el gallego.
Menéndez-Reigada, Catecismo patriótico español, 1939

diumenge, 18 de gener del 2009

Insignificancias

¿Cuáles son las cosas que os gustan?

Os dejo con este corto de Jean-Pierre Jeunet, Foutaises (Insignificancias).


Se trata de uno de los primeros trabajos del director de Amelie (si habéis visto esta película sin duda os lo habrá recordado).

dijous, 15 de gener del 2009

Ignasi Guardans i la no-democràcia dels partits

Recentment s'ha conegut que Artur Mas ha decidit que Ignasi Guardans no torni a ser candidat a diputat al Parlament Europeu, i en el seu lloc ha escollit un tipus que no té cap interés en la política europea. Al marge de les discrepàncies ideològiques que cadascú pugui tenir, s'ha de reconèixer que Ignasi Guardans ha estat un bon diputat europeu: cal recordar les seves actuacions respecte la seguretat aeroportuària, i, de manera més anecdòtica, però també significativa, el seu comportament en l'afer dels actes terroristes a Bombay.

Com és possible que unes institucions tant escassament democràtiques com són els partits polítics (i més en concret, les cúpules dels partits) puguin tenir tant de poder com per a eliminar els pocs diputats que es prenen la feina seriosament, i avantposen l'interés general a l'interés de partit?

Quina feina ens queda als electors? Decidir entre quatre o cinc llistes, confeccionades normalment no pas per al vàlua personal dels candidats, sinó per la dedicació dels candidats als interessos del partit?

diumenge, 11 de gener del 2009

Tintín fa 80 anys

Ahir dissabte es complien 80 anys de l'aparició de la primera tira de "Tintín al País dels Soviets", el primer àlbum de "Les aventures de Tintín i Milú".

Faig la maleta i me'n vaig cap al Nepal!
Tintín a "Tintín al Tibet"

Quina mena de gust que té aquesta aigua! [era whisky]
Milú a "Tintín al Tibet"

VENJANÇA! Marrans! Aventurers! Deshonrats! Clatelluts! Filantròpics! Salvatges! Carcamals! Llenguts! Gasteròpods! Climatèrics! Ensofrats! Diabòlics! Mariners de safareig! Autòcrates! Gripaus! Decrèpits! Criminals! Paràsits! Megateris!
El Capità Haddock a "El cranc de les pinces d'or"
Senyor Llautó, tinc totes les assegurances possibles i imaginables. Sí, totes! Tinc assegurança de vida, d'accidents, contra la calamarsa, la pluja i les inundacions, la pujada de les marees i els tifons, contra el còlera, la grip i el refredat. Contra l'arna, les termites i la plaga de llagostes. Totes! L'única pòlissa que em falta és l'assegurança contra pesats!
El Capità Haddock a "L'afer Tornassol"

Dupond: Aquest individu ens ha insultat i exigim que ens presenti exuses!...
[…]
Dupont: Molt ben dit! Aquest individu ens ha excusat, nosaltres exigim que ens insulti.
Dupond: No home tonto! Al revés!
Dupont: Ah si? És veritat! Hem insultat aquest individu, i li hem de presentar excuses.
"Hem caminat damunt la lluna"

Tornassol: Els agraeixo que hagin vingut tan ràpid!
Tintín: No hi ha de què.
Tornassol: No Tornassol, Silvestre Tornassol.
"El tresor de Rackam el Roig"