Cultura, tecnologia i drets d'autor (i II)

En la primera part d'aquesta sèrie de dues entrades havia argumentat la necessitat de reformular la legislació sobre el concepte de dret d'autor, cercant una fórmula que compatibilitzés dos principis:

1. El dret dels espectadors a compartir lliurement una obra cultural.
2. El dret dels autors a rebre una compensació econòmica pel seu treball quan d'aquest se'n fa un ús comercial.

Sovint trobem dues postures radicalment enfrontades, cadascuna de les quals fa una interpretació radical d'un d'aquests dos principis i nega l'altre. D'una banda tenim alguns autors, el ministeri de Cultura i la SGAE, que defensen una visió immobilista de la propietat intel·lectual, en la qual qualsevol intercanvi és un delicte; d'altra banda tenim alguns internatues, que defensen el tot gratis a la xarxa, oblidant que l'elaboració d'una obra cultural comporta una despesa.

Per a mi és possible trobar una fórmula que faci compatibles aquests dos principis a través de dos punts ben clars:

1. L'aprofitament i intercanvi sense ànim de lucre de qualsevol obra cultural és permès sense restriccions.
2. Sempre que hi hagi un benefici econòmic, directe o indirecte, l'autor rebrà una part d'aquest benefici.

Cultura, tecnologia i drets d'autor (I)

Els drets d'autor regulen els drets exclusius que un autor té sobre la seva obra, en particular el dret de restringir-ne la còpia. El concepte, en la seva forma moderna, sorgeix cap al segle XVIII arrel de la popularització de la impremta, que possibilitava la còpia de llibres de manera senzilla.

Actualment estem vivint una revolució cultural comparable a allò que va suposar la invenció de la impremta. Fins a les darreries del segle XX era necessari disposar d'una impremta o d'equipament professional d'àudio o cinema/vídeo per copiar un llibre, un disc o una pel·lícula, amb uns mínims estàndards de qualitat, i cada còpia tenia un cost relativament elevat. La distribució d'aquestes còpies també suposava una despesa. Aquests costos feien que, a la pràctica, només la còpia comercial fos viable, com a mínim a gran escala.

La patente de la rueda y la patente del Sol

Una patente es un conjunto de derechos exclusivos que un estado otorga a un inventor a cambio de que éste haga pública su invención. Las patentes, junto con los derechos de autor y las marcas registradas, es uno de los aspectos de la propiedad intelectual.

Más en concreto, el poseedor de la patente puede impedir a terceros usar la tecnología patentada por un periodo de tiempo que suele ser de veinte años. En teoría, el invento que se patenta debe ser novedoso, no debe ser evidente y debe tener una utilidad industrial práctica, aunque esto depende un poco de cada legislación. La patente se considera una propiedad como cualquier otra, así que una patente se puede vender, alquilar, regalar o hipotecar.

En principio, la patente parece una buena idea, pues por un lado la patente incentiva en la inversión en desarrollo e investigación, y por el otro lado asegura que los inventos patentados al cabo del tiempo pasen al dominio publico y no se guarden secretos para siempre.

En la práctica hay varios problemas graves. La mayoría de ellos provienen del hecho que las patentes se pensaron en un contexto histórico muy distinto al actual.