Maduixes

— Vós, majestat, que sou reina de les estrelles, senyora del cel, dama de l'univers, i sobirana de tot allò que hi hagi encara més enllà, on desitgeu dormir aquesta nit?

— No vull dormir, vull maduixes — respongué la reina, que no estava de gaire bon humor. I precisà:  — Amb nata. Nata i sucre.

— Altesa, permeteu-me que us indiqui que som al gener, i que al gener les maduixes no es troben en el seu estat òptim de maduració. Puc aconsellar-vos que ordeneu que us serveixin una xirimoia, en comptes de maduixes?

— Tu no deies que era reina de les estrelles i del cel i de no sé de quantes coses més? Pues vull maduixes! Porta-me les ara.

— Veurem què hi puc fer, però em temo que això no serà possible, majestat.

Intentant controlar un incipient atac de ràbia, la reina contestà:

— Si demano maduixes em portes maduixes, i si dic que 2 + 2 = 5, doncs 5!

— Com vos disposeu, les maduixes us seran servides en la major brevetat, i a partir d'aquests moments 2 + 2 serà 5 en tots els vostres reialmes.

— El gos miola, la nutria canta i jo me'n vaig a peu. El camió no sap sumar feliç... el teclat menja intrigat el niu del cunyat... mmm... força bé. Ara em falten les maduixes.

— De seguida les tindreu llestes, majestat. Amb nata i sucre tal com les desitgeu.

Els dos punts perduts

Aquest matí he perdut els dos punts: premia majúscules i punt però a la pantalla no sortia res. En canvi, quan premia un punt tot era normal: apareixia el punt per pantalla.

No és fins que no et manquen els dos punts que no n'ets conscient de la seva utilitat: per enumerar, per introduir una cita, per indicar una hora, per enunciar conclusions i per a mil usos més. Em sentia orfe i desolat: quelcom important em mancava. Un cop recuperats, ara és diferent: friso per fer servir aquest element sovint injustament oblidat de la nostra puntuació.

És a les 15:46 que us ho puc ben dir: "Com a moltes altres coses a la vida, no te n'adones de la seva importància fins que les perds".

El Catecismo patriótico español (bis)

Se encuentra en mis manos un ejemplar del Catecismo patriótico español, obra datada de 1939 y escrita por alguno de los hermanos Menéndez-Reigada. Esta obra fue usada como manual didáctico en las primeras escuelas franquistas. Ya vimos como el Catecismo trataba las lenguas de España en otra entrada. Hoy os quería dar un par de ejemplos más del tono de esta obra.

La tierra de España:

– ¿Cuál es la tierra de España?
– La tierra de España es la mayor parte de la Península Ibérica, colocada providencialmente por Dios en el centro del mundo.
– ¿Cómo es la Península Ibérica el centro del mundo?
– La Península Ibérica es el centro del mundo porque tiene en torno suyo sus cuatro grandes partes, a saber: al Norte, Europa, con la que limita por los Pirineos; al Sur, África, con la que limita por Melilla y Ceuta; al Este, Asia, con la que nos une el Mediterráneo; y al Oeste, América, con la que nos une el Atlántico.

Descubrimiento, conquista y civilización de América:

– ¿Quién descubrió América?
– América la descubrió Cristóbal Colón.
– ¿Era Colón español?
– Lo más probable es que Colón fuera español, pero en todo caso, fue España la que le acogió y ayudó e hizo viable su empresa.
[...]
– ¿Tuvo mucha importancia el descubrimiento de América?
– El descubrimiento de América tuvo tanta importancia que, después de la Redención de Cristo, no hay en la Historia otro acontecimiento que le iguale.
– ¿Contentóse España con solo descubrir América?
– España no solo descubrió América, sino que la conquistó, cristianizó y civilizó en casi su totalidad, constituyendo este hecho una epopeya tan grandiosa que raya en lo inconcebible.

Los enemigos de España:

– ¿Cuáles son los enemigos de España?
– Los enemigos de España son siete: el liberalismo, la democracia, el judaísmo, la masonería, el capitalismo, el marxismo y el separatismo.
[...] [El Catecismo define uno a uno estos siete enemigos]
– ¿Y han quedado vencidos esos enemigos con la gran Cruzada? [la Guerra Civil]
– Con la gran Cruzada esos enemigos han quedado vencidos, pero no aniquilados; y ahora, como sabandijas ponzoñosas, escóndense en mechinales inmundos para seguir desde las sombras arrojando su baba y envenenando el ambiente, o atraer incautos con ayes lastimeros y cantos de sirena, principalmente la masonería, que es la nodriza de todos los otros.

El Gran Hotel de Hilbert

Hilbert decideix aprofitar la crisi immobiliària per comprar uns terrenys a bon preu en la Zona Franca i instal·lar-hi un hotel de quatre estrelles, que anomena —un tant pomposament— el Gran Hotel. Com que les perspectives de creixement turístic de Barcelona són excel·lents malgrat la crisi, no vol quedar-se curt i, ande o no ande, caballo grande, decideix construir un hotel d'infinites habitacions.

Arran de l'afluència massiva d'americans que han vist la darrera la pel·lícula de Woody Allen, i arran també de la International Conference on Catalan Neuroimaging, el Gran Hotel ha penjat el cartell de complet aquest cap de setmana, igual que la majoria dels altres hotels, malgrat els preus un tant elevats i la qualitat que ens atreviriem de qualificar com a senzillament acceptable.

Avui diumenge ha arribat una parella de madrilenys despistats, ja és el cinquè hotel al que van, joder, qué putada este congreso de imágenes catalanas. L'Hotel és ple, però Hilbert no té cap dificultat per allotjar-los en una habitació. Com s'ho fa?

[La solució als comentaris.]

El Joan, un zombie filosòfic

El Joan és un zombie filosòfic, però no ho diries pas. Metre setanta-set, prim, cabell castany clar, rialler, fa tres mesos que surt amb una companya de feina. És igualet que nosaltres. Més ben dit, sembla que sigui com nosaltres, perquè en realitat el Joan és molt diferent.

Ara a l'estiu, el Joan no pot dormir per les nits, està tot el dia suant, es mareja sovint. Ho passa malament amb la calor. Bé, de fet és un dir, perquè el Joan no es capaç de sentir ni fred ni calor.

L'altre dia es va fer un tall al dit pelant una ceba, i va fer un crit instintiu de dolor. Però ningú va notar aquell dolor, perquè el Joan no és capaç de percebre dolor.

— Aquesta mel sí que és bona! — va dir quan la seva tieta li donava a tastar tota orgullosa la mel que li havia comprat a la granja. Però en realitat el Joan no experimentava cap gust, ni bo, ni dolent.

Només fa tres mesos que surten junts, d'ençà el sopar d'aniversari de l'empresa, però el Joan n'està molt de la Mireia. Últimament estan sempre junts, i ell no para de trucar-la a la feina de seguida que pot. Realment quan parla amb ella se li posa un somriure d'orella a orella. Però el Joan no està enamorat de la Mireia, perquè el Joan no pot sentir ni amor ni odi.