En la primera part d'aquesta sèrie de dues entrades havia argumentat la necessitat de reformular la legislació sobre el concepte de dret d'autor, cercant una fórmula que compatibilitzés dos principis:
El dret dels espectadors a compartir lliurement una obra cultural.
El dret dels autors a rebre una compensació econòmica pel seu treball quan d'aquest se'n fa un ús comercial.
Sovint trobem dues postures radicalment enfrontades, cadascuna de les quals fa una interpretació radical d'un d'aquests dos principis i nega l'altre. D'una banda tenim alguns autors, el ministeri de Cultura i la SGAE, que defensen una visió immobilista de la propietat intel·lectual, en la qual qualsevol intercanvi és un delicte; d'altra banda tenim alguns internatues, que defensen el tot gratis a la xarxa, oblidant que l'elaboració d'una obra cultural comporta una despesa.
Per a mi és possible trobar una fórmula que faci compatibles aquests dos principis a través de dos punts ben clars:
L'aprofitament i intercanvi sense ànim de lucre de qualsevol obra cultural és permès sense restriccions.
Sempre que hi hagi un benefici econòmic, directe o indirecte, l'autor rebrà una part d'aquest benefici.
La história es bien conocida y antigua, pero si no la habéis leído nunca vale la pena...
Hace algún tiempo, recibí la llamada de un colega. Estaba a punto de poner un cero a un estudiante por la respuesta que había dado en un problema de física, pese a que éste afirmaba con rotundidad que su respuesta era absolutamente acertada. Profesores y estudiantes acordaron pedir arbitraje de alguien imparcial y yo fui elegido.
Leí la pregunta del examen y decía:
— Demuestre cómo es posible determinar la altura de un edificio con la ayuda de un barómetro.
Els drets d'autor regulen els drets exclusius que un autor té sobre la seva obra, en particular el dret de restringir-ne la còpia. El concepte, en la seva forma moderna, sorgeix cap al segle XVIII arrel de la popularització de la impremta, que possibilitava la còpia de llibres de manera senzilla.
Actualment estem vivint una revolució cultural comparable a allò que va suposar la invenció de la impremta. Fins a les darreries del segle XX era necessari disposar d'una impremta o d'equipament professional d'àudio o cinema/vídeo per copiar un llibre, un disc o una pel·lícula, amb uns mínims estàndards de qualitat, i cada còpia tenia un cost relativament elevat. La distribució d'aquestes còpies també suposava una despesa. Aquests costos feien que, a la pràctica, només la còpia comercial fos viable, com a mínim a gran escala.
Hace poco nos ha abandonado el director de cine francés Éric Rohmer. Para los que no conozcáis su filmografía, una película típica de Rohmer nos explica las vacaciones de una pareja joven universitaria en algún pueblo de la costa, y consiste en largas escenas de diálogo, unas veces sobre las relaciones entre personas, otras veces sobre el estado del mar o sobre la elección del restaurante para la cena. Rohmer tiene la virtud de acercarnos personajes creíbles que tienen problemas cotidianos, aparentemente banales, pero con un transfondo importante.
Le Rayon Vert (El Rayo Verde) es una película rodada el año 1986 en 16 mm. Los actores siguen un guión laxo, e improvisan el diálogo sobre la marcha. La protagonista se ha quedado sola de cara a las vacaciones. Os dejo con un fragmento:
Ya que estamos, el rayo verde es un fenómeno óptico que se puede producir un día muy claro, y que consiste en que justo después de la puesta del sol aparece una mancha verde en el cielo. La explicación del fenómeno tiene que ver con la curvatura de los rayos del sol cuando atraviesan las diferentes capas de la atmósfera.
Por cierto, si queréis saber por qué la película se llama así la tendréis que ver :-)
Els drets d'autor regulen els drets exclusius que un autor té sobre la seva obra, en particular el dret de restringir-ne la còpia. El concepte, en la seva forma moderna, sorgeix cap al segle XVIII arrel de la popularització de la impremta, que possibilitava la còpia de llibres de manera senzilla.
