Exercici: agafeu un llapis o bolígraf i un paper. Intenteu generar una seqüència aleatòria de cares i creus escrivint en un paper 100 vegades C o X de la forma més aleatòria possible. Haureu d'acabar amb una seqüència de 100 lletres de la forma CCXXCXCCCX...
Al final compteu quantes C i quantes X heu escrit consecutives com a màxim. És a dir, compteu quina és la ratxa més gran de cares o creus consecutives.
Ara, si us veieu amb ànims, repetiu l'exercici llençant una moneda de debò 100 vegades a l'aire, i apuntant en el mateix paper C si us ha sortit cara i X si us ha sortit creu. Compteu també quantes cares i quantes creus us han sortit seguides com a màxim.
Observeu alguna diferència?
Llegiu el primer comentari, i també la següent entrada del blog.
diumenge, 29 de març del 2009
dijous, 26 de març del 2009
Fotos antigues de Sant Andreu de Palomar
Vaig conèixer l'altre dia la pàgina web Fotos de Barcelona, que recopila fotos antigues de Barcelona, comparades amb la corresponent foto actual.Avui, en aquest post inusual per aquest blog, us en voldria fer cinc centims mostrant-vos algunes fotos antigues de Sant Andreu, totes de principis del segle XX.
Comencem amb dues fotos de la Plaça Orfila i l'església de Sant Andreu:
Dues fotos (antiga i moderna) de la Plaça Orfila i l'Ajuntament:
La plaça Comerç (antigament anomenada plaça del Casino). La foto apunta cap al carrer que va al mercat i l'edifici del Versalles:
Per acabar, unes imatges de l'estació de Sant Andreu Comptal:
Comencem amb dues fotos de la Plaça Orfila i l'església de Sant Andreu:
Dues fotos (antiga i moderna) de la Plaça Orfila i l'Ajuntament:
La plaça Comerç (antigament anomenada plaça del Casino). La foto apunta cap al carrer que va al mercat i l'edifici del Versalles:
Per acabar, unes imatges de l'estació de Sant Andreu Comptal:
dilluns, 23 de març del 2009
Cuadrado negro sobre fondo blanco
Cuadrado negro sobre fondo blanco es un cuadro realizado en 1913 por el pintor ruso Kazimir Malévich, creador del suprematismo.
Para Malévich el cuadro negro representa el ideal del suprematismo: la "supremacía del sentimiento puro en el arte". Por eso Malévich buscó las "formas puras" que no se encontraban en la naturaleza, y suficientemente simples para no evocar ninguna imagen del mundo real, para llegar a la pura sensibilidad plástica.
Cuadrado negro sobre fondo blanco ocupa el lugar central en la tumba de Malévich.
Del mismo autor: Cuadrado blanco sobre fondo blanco
Más información en Contradiccions y en este otro blog.
Para Malévich el cuadro negro representa el ideal del suprematismo: la "supremacía del sentimiento puro en el arte". Por eso Malévich buscó las "formas puras" que no se encontraban en la naturaleza, y suficientemente simples para no evocar ninguna imagen del mundo real, para llegar a la pura sensibilidad plástica.
Cuadrado negro sobre fondo blanco ocupa el lugar central en la tumba de Malévich.
Del mismo autor: Cuadrado blanco sobre fondo blanco
Más información en Contradiccions y en este otro blog.
diumenge, 15 de març del 2009
4'33''
4'33'' es la pieza más famosa del compositor americano de vanguardia John Cage. Compuesta en 1952 para cualquier instrumento o combinación de instrumentos, 4'33'' es una obra de cuatro minutos y trenta y tres segundos de duración dividida en tres movimientos. En la partitura se indica al ejecutante que ha de guardar silencio y no tocar su instrumento en ninguno de los tres movimientos.
Según la idea de John Cage, la obra no estaría compuesta por "cuatro minutos y trenta y tres segundos de silencio", sino que de hecho estaría compuesta por los sonidos ambiente que la audiencia escucha mientras se "toca" la obra. La obra condensa la idea de John Cage de que cualquier sonido constituye, o puede constituir, música.
Más información en castellano y en inglés.
Según la idea de John Cage, la obra no estaría compuesta por "cuatro minutos y trenta y tres segundos de silencio", sino que de hecho estaría compuesta por los sonidos ambiente que la audiencia escucha mientras se "toca" la obra. La obra condensa la idea de John Cage de que cualquier sonido constituye, o puede constituir, música.
Más información en castellano y en inglés.
divendres, 13 de març del 2009
Empatía
La empatía es la capacidad de compartir y entender los sentimientos y las emociones de otra persona, la capacidad de "ponerse en la piel del otro" y de algún modo experimentar las sensaciones que vive la otra persona.
diumenge, 8 de març del 2009
dilluns, 2 de març del 2009
Els noms dels sons
De tots els possibles sons que es poden emetre amb la boca, alguns tenen nom propi. Per exemple: la /a/, la /t/ o la /e/. Òbviament, de sons n'hi ha infinits, però dels sons que emetem en la parla alguns sons els identifiquem com a principals i els altres com a variacions. Quins sons identifiquem com a principals i quins com a variacions depèn més del llenguatge del parlant que no de la diferència objectiva entre els sons.
Els parlants de català, castellà, anglès i francès perceben els sons /r/ i /l/ de manera clarament diferenciada. En canvi, en moltes llengües asiàtiques no hi ha una distinció entre els sons de /r/ i /l/, i per tant els parlants d'aquestes llengües perceben ambdós sons com a gairebé iguals. Aquesta és la raó del tòpic que els xinesos canvien totes les /r/ per /l/.
En la majoria de llengües europees es distingeix el so de la /b/ (anglès: berry, fruita vermella) del so de la /v/ (anglès: very, molt). En castellà i en la majoria de dialectes del català la distinció entre /b/ i /v/ s'ha perdut, i, per a l'estranyesa de molts estrangers, els catalano i castellanoparlants identifiquem ambdós sons com a petites variants, quan en realitat objectivament són dos sons molt diferents.
En gairebé tots els llenguatges hi ha aquestes tres vocals: /i/, /a/, /u/. En castellà hi ha cinc vocals, les tres anteriors i /e/, /o/. En català a més a més hi ha la /ɛ/ (e oberta), la /ɔ/ (o oberta) i la /ə/ (vocal neutra); un castellanoparlant percebrà aquests sons com a variacions de les vocals castellanes. En anglès hi ha, segons els dialectes, unes 12 vocals. En francès hi ha, depenent del dialecte, fins a 17 vocals, incloent les nasals. La majoria de llengües tenen entre quatre i cinc vocals.
Un francès distingeix les diferents vocals de la parla tot percebent petitíssimes diferències fonològiques, però a l'hora identifica en un únic so la mateixa vocal pronunciada pels diferents parlants, quan les diferències són molt més grans en aquest darrer cas.
Els parlants de català, castellà, anglès i francès perceben els sons /r/ i /l/ de manera clarament diferenciada. En canvi, en moltes llengües asiàtiques no hi ha una distinció entre els sons de /r/ i /l/, i per tant els parlants d'aquestes llengües perceben ambdós sons com a gairebé iguals. Aquesta és la raó del tòpic que els xinesos canvien totes les /r/ per /l/.
En la majoria de llengües europees es distingeix el so de la /b/ (anglès: berry, fruita vermella) del so de la /v/ (anglès: very, molt). En castellà i en la majoria de dialectes del català la distinció entre /b/ i /v/ s'ha perdut, i, per a l'estranyesa de molts estrangers, els catalano i castellanoparlants identifiquem ambdós sons com a petites variants, quan en realitat objectivament són dos sons molt diferents.
En gairebé tots els llenguatges hi ha aquestes tres vocals: /i/, /a/, /u/. En castellà hi ha cinc vocals, les tres anteriors i /e/, /o/. En català a més a més hi ha la /ɛ/ (e oberta), la /ɔ/ (o oberta) i la /ə/ (vocal neutra); un castellanoparlant percebrà aquests sons com a variacions de les vocals castellanes. En anglès hi ha, segons els dialectes, unes 12 vocals. En francès hi ha, depenent del dialecte, fins a 17 vocals, incloent les nasals. La majoria de llengües tenen entre quatre i cinc vocals.
Un francès distingeix les diferents vocals de la parla tot percebent petitíssimes diferències fonològiques, però a l'hora identifica en un únic so la mateixa vocal pronunciada pels diferents parlants, quan les diferències són molt més grans en aquest darrer cas.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)