Wikileaks: assassinat col·lateral

Ara que tant es parla de Wikileaks, és potser bon moment de recordar el vídeo "collateral murder". El 12 de juliol de 2007 dos treballadors de l'agència Reuters van morir a Bagdad juntament amb un grup de deu persones desprès de ser atacats per dos helicòpters Apache de l'exèrcit dels EUA. L'agència Reuters va intentar durant molt de temps obtenir la filmació de l'event, sense èxit. Finalment Wikileaks va poder obtenir el vídeo, i el va difondre a internet a principis d'aquest any.

Transcric la cita amb què comença el vídeo:

El llenguatge polític està dissenyat per a què les mentides sonin com a vertaderes, i l'assassinat respectable, i per a donar una apariència de consistència al vent.

Goerge Orwell

Més informació dels fets a la Wikipedia.

Cultura, tecnologia i drets d'autor (i II)

En la primera part d'aquesta sèrie de dues entrades havia argumentat la necessitat de reformular la legislació sobre el concepte de dret d'autor, cercant una fórmula que compatibilitzés dos principis:

1. El dret dels espectadors a compartir lliurement una obra cultural.
2. El dret dels autors a rebre una compensació econòmica pel seu treball quan d'aquest se'n fa un ús comercial.

Sovint trobem dues postures radicalment enfrontades, cadascuna de les quals fa una interpretació radical d'un d'aquests dos principis i nega l'altre. D'una banda tenim alguns autors, el ministeri de Cultura i la SGAE, que defensen una visió immobilista de la propietat intel·lectual, en la qual qualsevol intercanvi és un delicte; d'altra banda tenim alguns internatues, que defensen el tot gratis a la xarxa, oblidant que l'elaboració d'una obra cultural comporta una despesa.

Per a mi és possible trobar una fórmula que faci compatibles aquests dos principis a través de dos punts ben clars:

1. L'aprofitament i intercanvi sense ànim de lucre de qualsevol obra cultural és permès sense restriccions.
2. Sempre que hi hagi un benefici econòmic, directe o indirecte, l'autor rebrà una part d'aquest benefici.

Cultura, tecnologia i drets d'autor (I)

Els drets d'autor regulen els drets exclusius que un autor té sobre la seva obra, en particular el dret de restringir-ne la còpia. El concepte, en la seva forma moderna, sorgeix cap al segle XVIII arrel de la popularització de la impremta, que possibilitava la còpia de llibres de manera senzilla.

Actualment estem vivint una revolució cultural comparable a allò que va suposar la invenció de la impremta. Fins a les darreries del segle XX era necessari disposar d'una impremta o d'equipament professional d'àudio o cinema/vídeo per copiar un llibre, un disc o una pel·lícula, amb uns mínims estàndards de qualitat, i cada còpia tenia un cost relativament elevat. La distribució d'aquestes còpies també suposava una despesa. Aquests costos feien que, a la pràctica, només la còpia comercial fos viable, com a mínim a gran escala.

Energia nuclear, escassedat d'urani i fonts renovables

En aquests últims temps s'ha posat sobre la taula freqüentment la conveniència de reactivar l'energia nuclear com a alternativa als cobustibles fòssils, davant de la importància del problema del canvi climàtic i de la necessitat d'evitar les fonts de diòxid carboni. Simultàniament, han tornat a resorgir les veus crítiques davant l'energia nuclear, recordant la perillositat de les centrals nuclears i el problema dels residus radioactius. 

En l'entrada d'avui, enlloc de tornar a reproduir el clàssic debat nuclear, volia esmentar un inconvenient menys conegut de l'energia nuclear, que pot fer que a la pràctica l'energia nuclear pugui no ser una alternativa vàlida a les fonts del carboni.

L'urani s'està acabant^(*). Les centrals nuclears actualment en funcionament consumeixen unes 60.000 tones d'urani cada any, i la indústria minera en proporciona unes 45.000 tones. La diferència entre les dues quantitats prové de stock emmagatzemat, reaprofitament de material nuclear (civil i militar) i reenriquiment d'urani. Les estimacions varien, però sembla ser que cap al 2013 podriem començar a patir escassedat d'urani per a les centrals nuclears.

Val a dir que les centrals nuclears actuals són molt ineficients en l'aprofitament de l'urani. Hi ha mètodes, com ara el reaprofitament dels residus nuclears i els anomenats breeder reactors (reactors nuclears que creen més combustible nuclear del que consumeixen) que permetrien que l'energia nuclear fos un recurs pràcticament inesgotable. A la pràctica, el reaprofitament dels residus nuclears és difícil i perillós, i els  breeder reactors són tècnicament complexos i cars. També s'ha proposat extreure urani de l'aigua (hi ha una petitíssima part d'urani dissolt a l'aigua del mar), però fins ara només s'ha aconseguit de forma experimental.

Si a tot això hi unim el fet que per combatre eficaçment el canvi climàtic en base a l'energia nuclear caldria posar en marxa una central nuclear cada setmana, tal vegada l'energia nuclear pot no ser un mecanisme del tot eficaç per combatre el canvi climàtic.

En canvi, m'ha sorprès positivament la capacitat de les fonts d'energia renovable. En el moment d'escriure aquestes línies un 30% de tota l'energia elèctrica consumida a Espanya és d'origen eòlic, i s'ha arribat a pics de més del 50%. En poc més de tres anys s'ha multiplicat per dos la capacitat de generació eòlica. Jo crec que no és descabellat pensar que en pocs anys es pugui tornar a duplicar la potència eòlica, la qual cosa, combinat amb altres fonts d'energia renovable (com la solar, la geotèrmica, la biomassa, etc.) puguin cobrir bona part de les necessitats energètiques.

Respecte a l'energia solar, de les renovables és possiblement una de les fonts d'energia més immadures, però també és la que té més potencilitat, atès que totes les altres fonts d'energia renovable provenen indirectament del sol. Assumint una eficiència del 8%, tota la demanda energètica mundial (domèstica, transport, industrial, etc.) es veuria coberta per l'àrea dels punts negres en el mapa següent:

---
^(*) Que l'urani s'acabi, no vol dir pas que un dia ens aixequem i ens adonem que ja no ens queda ni una mica. Més aviat vol dir que hem passat el pic de producció d'urani, i que anem a una situació en que cada cop les reserves d'urani seràn més remotes i més difícils d'extreure, i el preu de l'urani s'apujarà en conseqüència. (Exactament el mateix que quan es diu que el petroli s'acaba.)

Eleccions europees: els diputats més i menys treballadors

En les properes eleccions europees, no podrem votar als diputats individualment, però com a mínim podem informar-nos de quins diputats van a Europa a treballar i quins hi van a fer-se una jubilació d'or.

En la web parlorama.eu es classifica la feina de tots els eurodiputats europeus d'acord amb el seu "treball" (66% de la "nota") i d'acord amb la seva "assistència" (33% de la nota). La classificació va de 0 a 5 estrelles. Ha estat una web molt polèmica, que alguns europarlamentaris han intentat tancar vàries vegades.

Alguns dels millor situats:

• Raül Romeva, primer representant d''ICV en la llista conjunta amb IU. 5 estrelles. El 7è millor classificat de tots els europarlamentaris.
  
• Ignasi Guardans, ex-cap de llista de CiU. 5 estrelles. (No l'han deixat tornar-se a presentar).
• Maria Badia, primera representant del PSC a les llistes del PSOE. 4,5 estrelles.

Alguns dels pitjor situats:

• Jaime Mayor Oreja, número 1 a la llista del PP. 0,5 estrelles.
  
• Pilar del Castillo, número 5 a la llista del PP. 0,5 estrelles.
• Raimon Obiols, segon representant del PSC a les llistes del PSOE. 1 estrella.
  
• Rosa Díez, líder de UPyD (no es presenta a les europees, però la incloc per la seva rellevància pública). 1,5 estrelles.

És de destacar que dels 18 pitjors europarlamentaris espanyols, 12 són del PP i 6 són del PSOE.

Òbviament el mètode de càlcul de les notes és subjectiu, i no només ens guiarem per aquests paràmetres a l'hora d'anar a votar, però sempre és un paràmetre més a tenir en compte.

Vegeu també la notícia a Público.

Ignasi Guardans i la no-democràcia dels partits

Recentment s'ha conegut que Artur Mas ha decidit que Ignasi Guardans no torni a ser candidat a diputat al Parlament Europeu, i en el seu lloc ha escollit un tipus que no té cap interés en la política europea. Al marge de les discrepàncies ideològiques que cadascú pugui tenir, s'ha de reconèixer que Ignasi Guardans ha estat un bon diputat europeu: cal recordar les seves actuacions respecte la seguretat aeroportuària, i, de manera més anecdòtica, però també significativa, el seu comportament en l'afer dels actes terroristes a Bombay.

Com és possible que unes institucions tant escassament democràtiques com són els partits polítics (i més en concret, les cúpules dels partits) puguin tenir tant de poder com per a eliminar els pocs diputats que es prenen la feina seriosament, i avantposen l'interés general a l'interés de partit?

Quina feina ens queda als electors? Decidir entre quatre o cinc llistes, confeccionades normalment no pas per al vàlua personal dels candidats, sinó per la dedicació dels candidats als interessos del partit?

Cantautor de dretes (Herois quotidians)

I és que la gent de dretes també té dret a que hi hagi cantautors que defensin les seves idees...

Orgulloso de ser de derechas:



Colegio religioso:



Viajar en primera:



Del programa Herois quotidians, programa de falsos documental presentat per Empar Moliner. S'emet a TV3 els dilluns o dimarts a la nit.

Altres exemples més llargs: turisme urbà:



El festival de cinema del Raval:

¿No sería un buen momento para aumentar los impuestos sobre el petróleo?

¿Por qué los impuestos especiales sobre la gasolina, el tabaco, los automóbiles...?

En economía, una externalidad es un impacto, positivo o negativo, de una transacción económica sobre una tercera persona. Por ejemplo:

• Externalidad positiva: Si un vecino planta un pequeño jardín en la entrada de su casa, los otros vecinos se verán beneficiados, ya que mejorará la estética del lugar, e incluso el valor de sus propiedades puede aumentar.

• Externalidad negativa. Si el mismo vecino en cambio decide poner un almacén de chatarra y basuras en la entrada, los otros vecinos se verán claramente perjudicados.

Hay varias formas posibles de tratar con las externalidades, entre ellas:

• Prohibiciones y obligaciones. El ayuntamiento puede decidir que no es legal instalar almacenes de chatarra y basuras en la entrada de las casas.
• Compensaciones entre particulares. El vecino que instala un almacén de chatarra puede compensar a sus vecinos con un tanto por las molestias causadas.
  
• Impuestos y subvenciones. El ayuntamiento puede dar una subvención para la instalacion de jardines en la entrada de las casas.

Muchas externalidades negativas se graban en la práctica con impuestos:

• La gasolina contamina, y además aumenta la dependencia de la economía sobre los paises productores de petróleo. De aquí el impuesto especial de la gasolina.
• El tabaco perjudica la salud de los no fumadores, y además aumenta los gastos en sanidad pública. De aquí los impuestos especiales del tabaco.
• Los coches contaminan, y además obligan a construir carreteras e infraestructuras para que puedan circular. De aquí el impuesto especial.

Teniendo en cuenta que

• el cambio climático es ya una realidad, y por tanto el consumo de petróleo es cada vez más nocivo,
  
• los precios del petróleo no dejan de subir (excepto por fluctuaciones especulativas, no es previsible que bajen a largo plazo dado que nos acercamos al peak oil) y por tanto cada vez la economía se ve más perjudicada por la dependencia externa de los países productores,

¿no sería un buen momento para aumentar los impuestos del petróleo, asumir la crisis inevitable, y favorecer la reestructuración del la economía?

(Crisis, del latín crisis, a su vez del griego κρίσις, es una coyuntura de cambios en cualquier aspecto de una realidad organizada pero inestable, sujeta a evolución.)

Aurea mediocritas

Llamo término medio de una cosa al que dista lo mismo de ambos extremos, y éste es uno y el mismo para todos; y [llamo término medio] en relación con nosotros, al que ni excede ni se queda corte, y éste no es ni uno ni el mismo para todos. Por ejemplo, si diez es mucho y dos es poco, se toma el seis como término medio en cuanto a la cosa, pues excede y es excedido en una cantidad igual, y en esto consiste el medio según la proporción aritmética. Pero el término medio relativo a nosotros, no ha de tomarse de la misma manera, pues si para uno es mucho comer diez minas de alimentos, y poco comer dos, el entrenador no prescribirá seis minas, pues probablemente esa cantidad será mucho o poco para el que ha de tomarla: para Milón, poco; para el que se inicia en los ejercicios corporales, mucho. Así pues, todo conocedor evita el exceso y el defecto, y busca el término medio y lo prefiere; pero no el término medio de la cosa, sino el relativo a nosotros.

[...]

Por ejemplo, cuando tenemos las pasiones de temor, osadía, apetencia, ira, compasión, y placer y dolor en general, caben el más y el menos, y ninguno de los dos está bien; pero si tenemos estas pasiones cuando es debido, y por aquellas cosas y hacia aquellas personas debidas, y por el motivo y de la manera que se debe, entonces hay un término medio y excelente; y en ello radica, precisamente, la virtud.

Aristóteles, Ética a Nicómaco, libro 2 capítulo 6
(resaltado añadido)