Els noms dels sons

De tots els possibles sons que es poden emetre amb la boca, alguns tenen nom propi. Per exemple: la /a/, la /t/ o la /e/. Òbviament, de sons n'hi ha infinits, però dels sons que emetem en la parla alguns sons els identifiquem com a principals i els altres com a variacions. Quins sons identifiquem com a principals i quins com a  variacions depèn més del llenguatge del parlant que no de la diferència objectiva entre els sons.

Els parlants de català, castellà, anglès i francès perceben els sons /r/ i /l/ de manera clarament diferenciada. En canvi, en moltes llengües asiàtiques no hi ha una distinció entre els sons de /r/ i /l/, i per tant els parlants d'aquestes llengües perceben ambdós sons com a gairebé iguals. Aquesta és la raó del tòpic que els xinesos canvien totes les /r/ per /l/.

En la majoria de llengües europees es distingeix el so de la /b/ (anglès: berry, fruita vermella) del so de la /v/ (anglès: very, molt). En castellà i en la majoria de dialectes del català la distinció entre  /b/ i  /v/ s'ha perdut, i, per a l'estranyesa de molts estrangers, els catalano i castellanoparlants identifiquem ambdós sons com a petites variants, quan en realitat objectivament són dos sons molt diferents.

En gairebé tots els llenguatges hi ha aquestes tres vocals: /i/, /a/, /u/. En castellà hi ha cinc vocals, les tres anteriors i /e/, /o/. En català a més a més hi ha la /ɛ/ (e oberta), la /ɔ/ (o oberta) i la /ə/ (vocal neutra); un castellanoparlant percebrà aquests sons com a variacions de les vocals castellanes. En anglès hi ha, segons els dialectes, unes 12 vocals. En francès hi ha, depenent del dialecte, fins a 17 vocals, incloent les nasals. La majoria de llengües tenen entre quatre i cinc vocals.

Un francès distingeix les diferents vocals de la parla tot percebent petitíssimes diferències fonològiques, però a l'hora identifica en un únic so la mateixa vocal pronunciada pels diferents parlants, quan les diferències són molt més grans en aquest darrer cas.