dilluns, 29 de desembre de 2008

La guerra del volumen

You listen to these modern records, they're atrocious, they have sound all over them. There's no definition of nothing, no vocal, no nothing, just like — static.
Bob Dylan

Los CDs cada vez suenan más alto: si comparáis un disco reciente con un disco de los años 90 os daréis cuenta que el disco reciente suena bastante más alto que el antiguo.

Existe la percepción subjetiva de que "volumen más alto" = "más calidad de audio". Por este motivo los masterizadores de intentan que el discos suenen lo más alto posible. Como que el volumen máximo de los CDs está fijado, para conseguir que el volumen medio sea lo mayor posible lo que hay que hacer es incrementar el volumen de los fragmentos de menor intensidad, manteniendo el volumen de los fragmentos de mayor intensidad. Esta operación se denomina compresión de rango dinámico (pues la diferencia entre el nivel máximo y el mínimo se reduce).

La reducción del rango dinámico puede tener su utilidad en determinadas circunstancias, como por ejemplo al escuchar música en un coche, en el metro, etc. Si embargo, en las grabaciones recientes este procedimiento se lleva a los extremos máximos, sobretodo en los últimos hits de rock o pop, lo que en inglés se ha llamado "loudness war" o guerra del volumen. Esta compresión dinámica de rango extrema también la llevan a cabo las radiofórmulas de FM para que sus emisoras suenen lo más alto posible.

Ésto tiene dos problemas graves. Por un lado, la música pasa a sonar toda ella al mismo volumen. Se pierden los matices de intensidad, la percusión se difumina, la música parece mucho más estática: todo suena a un volumen estridente máximo. Por otro lado, el proceso de compresión de rango dinámico introduce distorsiones en el sonido ("clipping"), tanto mayores como más grande sea la compresión.

Más información en este y este blog (castellano), en la Wikipedia (inglés) y en este vídeo (inglés):


En este vídeo se compara la versión de una canción de Metallica de un CD y la de Guitar Hero (ésta última con menor reducción dinámica):

divendres, 26 de desembre de 2008

2 + 2 = 5

La frase "dos més dos igual a cinc" fou un eslògan del Partit Comunista de la URSS referit a un pla quinquennal. Volia significar que si la gent treballava prou fort, i en comú, els objectius del pla quinquennal es podrien assolir en tan sols quatre anys.

Hermann Görig, per demostrar la seva lleialtat a Hitler, va declarar una vegada: "si el Führer vol, dos i dos fan cinc!".

"Llibertat" és la llibertat de poder dir que dos més dos són quatre. Si això és permès, tota la resta segueix per si sol.
George Orwell, 1984

diumenge, 21 de desembre de 2008

Nens i nenes. De reformes

Nens i nenes: Aprofitant que demà se sorteja la loteria de Nadal, us passo aquesta petita qüestió perquè hi penseu:
A Aiguabaixa d'Amunt l'alcalde ha decidit començar una campanya fomentant la natalitat femenina, de manera que donarà 100 eur a totes les parelles del poble que tinguin com a mínim una nena. Per aprofitar la subvenció, totes les parelles joves han decidit començar a tenir tants fills com calgui fins aconseguir tenir una nena. En el moment que tinguin una nena ja no tindran més fills.
Pregunta: al cap d'uns anys, al poble què hi haurà, més nens o més nenes?

Bon Nadal a tots!



De reformes: Com veieu estic de reformes. És possible que els propers dies no tot funcioni correctament, i que faltin widgets laterals. Qualsevol comentari o suggeriment respecte al nou disseny és benvingut.

divendres, 19 de desembre de 2008

El millor dels móns possibles

Com és possible que Déu permeti que hi hagi tanta maldat, tant patiment i tanta injustícia al món?

Segons el filòsof i científic alemany Gottfried Leibniz, Déu ha creat el millor de tots els móns que són possibles. En altres paraules, el món en el que vivim és el que conté la menor quantitat de maldat, patiment i injustícia possibles.

I encara: Déu ha creat el món que maximitza la funció bondat.

Imagineu-vos com deuen els altres móns...

diumenge, 14 de desembre de 2008

Carlos Fabra, ese hombre

Carlos Fabra es el actual Presidente de la Diputación de Castellón, y ha sido reelegido hace pocos días como presidente provincial del PP en Castellón, con el apoyo incondicional del PP valenciano, con Francisco Camps a la cabeza.


No suelo hablar de política en este blog, pero a mi entender Fabra representa lo peor de la tradición caciquil y autoritaria española. Ved si no este vídeo:



No puedo estar tranquilo sin señalar algunas de las virtudes de este personaje (copio y pego de escolar.net, de acuerdo con la licencia CC):

1- Carlos Fabra pertenece a una familia con larga tradición política. Es presidente de la Diputación de Castellón, como lo fue su padre, su abuelo, su bisabuelo y su tío-tatarabuelo. Ni siquiera los Borbones pueden presumir de haber mantenido el puesto sin interrupción durante cinco generaciones consecutivas.
2- Fabra está imputado por un presunto tráfico de influencias y delito fiscal. A pesar de ello, el PP lo volvió a presentar a las últimas elecciones municipales. Salió relegido.
3- La Justicia le persigue, pero él es más rápido. Su caso, que lleva abierto en el juzgado de Nules desde hace cuatro años, ya ha conocido cuatro fiscales y ocho jueces distintos. Los siete jueces anteriores pidieron el traslado.
4- Carlos Fabra gastó en 2004 el doble en pagar préstamos de lo que se supone ingresó. Según su declaración de la renta, entre su mujer y él ganaron ese año 185.229. Les cunde tanto el dinero que, con todo, pudieron amortizar dos créditos por valor de 355.000 euros y les llegó para poder comer.
5- Carlos Fabra tiene 94 cuentas bancarias conocidas. En 1999, ingresó en ellas 600.000 euros de procedencia desconocida. No ha sabido explicar de dónde salió tanta calderilla.
6- Fabra es un trabajador incansable. Entre los años 2000 y 2004, compaginó la presidencia del PP y de la Diputación de Castellón con la consultoría. Pese a poder dedicar a sus negocios privados sólo parte de su tiempo libre, las empresas le pagaron 814.000 euros por sus valiosos consejos
7- Tanto esfuerzo al final se nota. En 1999, su patrimonio declarado estaba valorado en 150.000 euros. Cinco años después, se había cuadruplicado hasta los 646.440 euros.
8- Durante estos cinco años, la declaración de la renta le salió siempre a devolver.
9- La suerte le sonríe. En el último sorteo del Niño se llevó el gordo. Siete décimos: dos millones de euros.
10- Es la tercera vez que le toca la lotería.

Me parece totalmente increíble que Fabra haya sido reelegido presidente del PP de castellón visto lo visto (además fue aclamado con vítores de masas).

Esto es sin embargo explicable si tenemos en cuenta que Fabra tiene diversos superpoderes a lo Chuck Norris. Os destaco ocho:
  • Antes de Fabra, Castellón se llamaba Castellín.
  • Carlos Fabra no guarda billetes de 500€ debajo de la cama, los billetes de 500€ son su cama.
  • Si tú tienes 5 caramelos y te comes 2 te quedas sin ninguno porque los otros 3 se los lleva Carlos Fabra.
  • Carlos Fabra tiene los ciento volando del refrán en su casa, a el no le vale con pájaro en mano.
  • Carlos Fabra no paga hipoteca, la hipoteca paga a Carlos Fabra.
  • Sólo Carlos Fabra y Chuck pueden saber que numero va a salir en la lotería, pero Fabra sabe también donde comprarlo.
  • Carlos Fabra no se encuentra monedas en la calle por casualidad, se encuentra cheques firmados con una gran cantidad.
  • Carlos Fabra nunca ha perdido al Monopoly.

dijous, 11 de desembre de 2008

La loteria de Sant Petersburg

A la loteria de Sant Petersburg sempre hi guanyes. Tirem una moneda tants cops com sigui necessari fins que surti cara:
  • Si surt cara d'entrada, guanyes 1 €.
  • Si surt creu, i després cara, guanyes 2 €.
  • Si surt creu, creu i finalment cara, guanyes 4 €.
  • Si surt creu, creu, creu i cara, guanyes 8 €.
  • Si surt creu, creu, creu, creu, i cara, guanyes 16 €.
  • ...
Participar en aquest joc costa 1000 €. Us hi apunteu?

Tingueu en compte que la loteria de Sant Petesburg és molt avantatjosa, ja que ls guanys esperats del joc són infinits: guanyem 1 € el 50% dels cops, 2 € el 25% (100%/4), 4€ el 12,5% (100%/8)... Si ho sumem tot plegat trobem que el benefici esperat és: 1/2 + 1/2 + 1/2 + 1/2 + ... = ∞ €. Per tant sempre us sortirà a compte jugar-hi!

Actualitzat: Trobareu més informació sobre aquest joc en els comentaris, i també en la Wikipèdia.

diumenge, 7 de desembre de 2008

El gat de Schrödinger

Crec que puc dir sense por a equivocar-me que ningú no entén la mecànica quàntica.
Richard Feynman

No m'agrada [la mecànica quàntica], i em sap greu haver-hi tingut res a veure.
Erwin Schrödinger

La mecànica quàntica es fonamenta en el principi de superposició: tot objecte pot trobar-se en superposició de dos o més estats quàntics diferents simultàniament. Això vol dir que per exemple, és possible que un mateix objecte estigui a Barcelona i a Sabadell al mateix temps, i a més a més que s'estigui movent cap al nord i cap al sud simultàniament. D'acord amb la interpretació habitual de la mecànica quàntica, és en el moment en què algú observa l'objecte que aquest es decideix, i passa a estar a Barcelona o a Sabadell, movent-se bé cap al sud, bé cap al nord.

Ja es veu que això no està gaire d'acord amb la nostra intuïció i amb la nostra experiència.

Tanmateix, als laboratoris diàriament es comprova la mecànica quàntica i el principi de superposició aplicats a partícules elementals. Aquest tipus d'estats superposició estic aquí i i allí o estic així i aixà (anomenats estats entrellaçats o embrollats) apareixen en tota mena d'experiments, i, fins ara, les prediccions de la mecànica quàntica estan en total acord amb els resultats experimentals. Fins i tot, aquests estats embrollats tenen aplicació comercial en el camp de la criptografia quàntica.

El gat de Schrödinger és un experiment mental que se li va ocórrer a Erwin Schrödinger el 1935, inspirat per l'intercanvi d'idees amb Albert Einstein, per posar de relleu que la mecànica quàntica, i més en concret el principi de superposició, donen lloc a resultats molt estranys quan els apliquem a objectes macroscòpics enlloc de partícules microscòpiques.

L'experiment és ben conegut: un gat tancat a una caixa, una font radioactiva, un comptador Geiger unit a un martellet, una ampolleta amb verí. Si la font radioactiva emet una partícula que detecta el comptador (un procés típicament quàntic), llavors el martellet es dispara, l'ampolleta de verí es trenca i el gat mor. Si la font radioactiva no emet cap partícula, el gat viu. D'acord amb les regles de la mecànica quàntica, el gat es troba viu i mort a la vegada, i no és fins que no l'observem que el gat no passa a estar viu o mort.


Val a dir que Schrödinger no creia que realment el gat estigués viu i mort al mateix temps: precisament, Schrödinger va proposar aquest experiment mental per mostrar l'absurditat de la interpretació habitual de la mecànica quàntica aplicada a objectes macrosòpics i éssers vius.

Més informació aquí i aquí. Vegeu també aquest vídeo de Redes:


(Personalment no estic gaire d'acord que la decoherència sigui la clau per a "resoldre" la paradoxa de Schrodinger: la decoherència ens dóna una explicació pràctica del motiu perquè els objectes macroscòpics tendeixen a sortir ràpidament d'aquests estats embrollats en presència d'un ambient, però no expliquen la paradoxa de Schrödinger si la capsa on el gat és tancat està perfectament segellada. Per la resta el vídeo està prou bé.)

dijous, 4 de desembre de 2008

Som gaire grans?

No gaire, la veritat...

Mireu la mida de la Terra per comparació del Sol, i la mida del Sol per comparació d'altres estrelles:



diumenge, 30 de novembre de 2008

Dues illes remotes

Tristán da Cunha, que és l'illa habitada més inaccessible de la Terra. Situada enmig de l'Atlàntic sud, hi viuen unes 80 famílies, que tenen només 8 cognoms diferents. El territori habitat més proper és una altra illa, Santa Helena, situada a 2000 km al nord.



L'illa de Pitcairn és l'única illa habitada de l'arxipèlag de les Pitcairn. Situada enmig Pacífic Sud, constitueix l'entitat política més petita del món, ja que està habitada per 9 famílies (unes cinquanta persones). La majoria d'elles són descendents dels participants en el motí del Bounty. Set homes de l'illa van ser condemnats per abusos sexuals a menors l'any 2004, i compleixen condemna en una presó construïda expressament a l'illa.

divendres, 28 de novembre de 2008

El tetrafármaco

Según Epicuro de Samos, cuatro grandes miedos se oponen a la felicidad:
  • El miedo a los dioses.
  • El miedo a la muerte.
  • El miedo al dolor.
  • El miedo al fracaso en la búsqueda del bien y la felicidad (o miedo al destino).
Soluciones de Epicuro a los grandes miedos: (interpretación libre)
  • Miedo a los dioses: los dioses viven su vida independiente y no se preocupan de nosotros los mortales.
  • Miedo a la muerte: mientras estamos vivos la muerte no nos afecta. Una vez morimos ya no estamos y por tanto ya no la sentimos.
  • Miedo al dolor: todo dolor es fácilmente soportable. Los dolores muy intensos raramente duran mucho en el tiempo; los dolores de larga duración suelen ser moderados.
  • Miedo al fracaso en la búsqueda del bien y la felicidad: la felicidad no depende de las cosas que están fuera de nuestro control (opinión de los demás, premios y castigos), sino que el sabio la puede conseguir con un estado de ánimo tranquilo y con muy pocos medios.

diumenge, 23 de novembre de 2008

El rey ingrato

En 1932, Ibn Saud culminó su larga guerra de conquista de la Meca y Medina, y se proclamó rey y sultán de esas ciudades santas y todo el vasto desierto a su alrededor.

En un acto de humildad, Ibn Saud bautizó a su reino con el nombre de su familia, Arabia Saudí, y en un acto de amnesia entegó el petróleo a la Standard Oil, olvidando así que entre 1917 y 1924 él y su familia habían comido de la mano del imperio británico, según consta en la contabilidad oficial.

Arabia Saudí se convertió en el modelo de democracia en Medio Oriente. Sus cinco mil príncipes demoraron setenta y tres años en organizar las primeras elecciones. En esos comicios, municipales, no participaron los partidos políticos, porque estaban prohibidos. Las mujeres tampoco, porque también estaban prohibidas.

Eduardo Galeano, Espejos

Idees i contraidees express

Diverses vegades m'he trobat amb que hi ha una idea, un enllaç o simplement una tonteria que m'agradaria compartir amb vosaltres, però que no donen prou de si per a una entrada completa. És per això que afegeixo a aquest blog una secció de "microblogging", que trobareu a la columna dreta.

A diferència de les entrades normals, que continuaran com sempre actualitzant-se els dijous i els diumenges, les microentrades no tenen cap regularitat establerta.

Tècnicament, he optat per indenti.ca perquè, a diferència de twitter, identi.ca està basat en programari lliure i en estàndards oberts. I a més a més és un servei molt nou que sembla que està creixent amb molta força.

dijous, 20 de novembre de 2008

Loving vs. Virginia

En el año 1959 la policía entró en casa de Mildred Loving y Richard Perry, en el estado de Virginia (EEUU), y los encontró durmiendo juntos. En realidad, la policía tenía la esperanza de encontrarlos en pleno acto sexual. En su defensa, Mildred y Richard mostraron a la policía su certificado de matrimonio. En lugar de actuar como un eximente, este certificado constituyó la prueba que la policía estaba buscando. Mildred era negra, y Richard blanco, y habían violado la ley de Virginia, que penaba los matrimonios interraciales. Fueron juzgados y condenados a un año de prisión cada uno. El juez, en su sentencia, argumentó:

Dios creó a las razas blanca, negra, amarilla, malaya y roja, y las puso en continentes separados. El hecho que Él separara las razas prueba que su intención no era que éstas se mezclaran.

Mildred y Richard apelaron, llegando hasta a Corte Suprema de los Estados Unidos, que determinó en 1967 que las leyes contrarias a los matrimonios interraciales eran anticonstitucionales por no garantizar la igualdad de derechos. El estado de Virginia había argumentado en su defensa que las leyes imponían igual pena tanto a negros como a blancos.


Más información en castellano y en inglés.

diumenge, 16 de novembre de 2008

El Gran Hotel de Hilbert

Hilbert decideix aprofitar la crisi immobiliària per comprar uns terrenys a bon preu en la Zona Franca i instal·lar-hi un hotel de quatre estrelles, que anomena —un tant pomposament— el Gran Hotel. Com que les perspectives de creixement turístic de Barcelona són excel·lents malgrat la crisi, no vol quedar-se curt i, ande o no ande, caballo grande, decideix construir un hotel d'infinites habitacions.

Arran de l'afluència massiva d'americans que han vist la darrera la pel·lícula de Woody Allen, i arran també de la International Conference on Catalan Neuroimaging, el Gran Hotel ha penjat el cartell de complet aquest cap de setmana, igual que la majoria dels altres hotels, malgrat els preus un tant elevats i la qualitat que ens atreviriem de qualificar com a senzillament acceptable.

Avui diumenge ha arribat una parella de madrilenys despistats, ja és el cinquè hotel al que van, joder, qué putada este congreso de imágenes catalanas. L'Hotel és ple, però Hilbert no té cap dificultat per allotjar-los en una habitació. Com s'ho fa?

[La solució als comentaris.]

dijous, 13 de novembre de 2008

Trivia

Sabíeu que...

diumenge, 9 de novembre de 2008

xkcd – Un webcòmic d'amor, sarcasme, matemàtiques i llenguatge

Ja ens havíem ocupat de xkcd anteriorment. Aviso que l'entrada d'avui serà força friki.

Moment angular


— Què fas?
— Girar en el sentit contrari de les agulles del rellotge. Robant moment angular del planeta. Disminuint encara que només sigui una mica la velocitat de gir del planeta. Allargant la nit, endarrerint el trenc d'alba. Donant-me una mica més de temps per estar amb tu.

El problema amb la Viquipèdia


No crec que calgui gaire traducció...

Sandwich


— Fes-me un sandwich.
— Què? Fes-te'l tu!
— Sudo fes-me un sandwich.
— D'acord.

Vegeu també per exemple "Purity", "Cat proximity", "Ninja turtles", entre molts d'altres.

dimecres, 5 de novembre de 2008

És Obama d'esquerres? El compàs polític

Les eleccions americanes s'han acabat. Obama ha guanyat, i ara ja ens podem dedicar a altres coses... o no.

Però es pot considerar a Obama com algú d'esquerres, o bé és una cara una mica més amable del mateix que hem tingut aquests darrers 8 anys?

Per respondre aquesta pregunta, podem estudiar el compàs polític, que és un diagrama de dos eixos on se situen les preferències polítiques: l'eix econòmic, que va d'esquerra a dreta, i l'eix de llibertats personals, que va de baix a dalt:
En teoria els partits anomenats "d'esquerres" se situarien al quadrant de sota a l'esquerra, i els anomenats "de dretes" se situarien al quadrant de dalt a la dreta.

La pàgina web "The Political Compass" ha classificat els diferents aspirants a la presidència dels Estats Units, en funció de les seves posicions polítiques declarades:


Veiem que McCain i Palin estan clarament a la dreta, en el terreny econòmic i personal, mentre que Obama i Biden se situen en una mena de centre-dreta. Per tant d'aquest diagrama semblaria que Obama no ho és gaire d'esquerres... Comparem-ho però amb altres líders mundials:
Veiem com líders de la suposada centre-esquerra, com Romano Prodi o "José Zapatero" estan situats més aviat a la dreta, en una posició comparable a la d'Obama. I és que les polítiques econòmiques i socials del món occidental són totes elles comparables, i les diferències cal buscar-les en els detalls.

Per tant, és Obama d'esquerres? Si prenem la definició clàssica d'esquerra-dreta, segurament no ho és gens. En el context europeu, Obama segurament correspondria a un cert centre o centre-esquerra molt moderat. En el context americà, Obama representa posicions clarament liberals, en la terminologia que fan servir allí.

diumenge, 2 de novembre de 2008

Fal·làcies i política

Una fal·làcia és un raonament incorrecte però amb aparença de raonament correcte. Un argument falaç pot ser-ho per dos motius:
  1. Perquè el es basa en principis lògics equivocats, tot i que puguin tenir l'aparença de ser correctes. En aquest cas parlem de fal·làcies formals. Per exemple: "Sempre que plou mai em recordo d'agafar paraigües. Avui he agafat paraigües, per tant no plourà".
  2. Perquè es basa en premisses de les quals no es dedueix allò que es vol afirmar. En aquest cas es parla de fal·làcies informals. Per exemple: "Si ho diu el teu cunyat segur que és mentida, perquè el teu cunyat no és gens de fiar."
Més info en català i anglès.

Les fal·làcies apareixen sovint en els raonaments dels polítics, tant més com més populista i demagog és el polític en qüestió, i tant més com més ens acostem a les eleccions. Vegem-ne un parell d'exemples ràpids.

Extret de la web del PP:

La secretaria general del Partido Popular, María Dolores Cospedal, ha afirmado hoy que “Zapatero es culpable de los 800.000 nuevos parados del último año, de que hoy estemos en recesión y de que nuestro país no tenga la previsión de crecimiento que se merece”. En este sentido, Cospedal ha asegurado que “Zapatero es culpable, porque en vez de hacer lo que tiene que hacer, está negando su responsabilidad y está otra vez engañando a todos los españoles, que es lo único que sabe hacer”.

En aquest paràgraf trobem com a mínim les següents fal·làcies:
  • Non sequitur. Fal·làcia que consisteix en deduir conclusions que no se segueixen lògicament de les premisses. Del fet que "Zapatero està negant la crisi i està enganyant els espanyols" no es dedueix que "Zapatero és culpable de la crisi".
  • Relacionada amb l'anterior, ignoratio elenchi. Fal·làcia que consisteix en presentar arguments que poden ser certs, però que no tenen relació directa amb allò que es vol argumentar: "está negando su responsabilidad y está otra vez engañando a todos los españoles, que es lo único que sabe hacer".
  • Fal·làcia ad hominem. Fal·làcia informal que consisteix a atacar la persona enlloc de rebatre els arguments que ofereix: "Zapatero lo único que sabe hacer es engañar".
  • Relacionat amb l'anterior, fal·làcia genètica, pel qual la conclusió d'alguna cosa s'extreu solament de l'origen de la cosa (si ho ha fet en Zapatero ha d'estar malament segur).
  • Apel·lació als sentiments, fal·làcia informal en què s'intenta manipular els sentiments del receptor enlloc d'argumentar amb idees: "Zapatero está engañando a todos los españoles".
De la campanya republicana per a les eleccions americanes (adaptat de la web original):

McCain compara la distribució de riquesa proposada per Obama [a Joe el Lampista] al socialisme. McCain afirma que el pla d'Obama per redistribuir la riquesa representa socialisme.
  • Afirmació de la conseqüència. Fal·làcia formal que consisteix en argumentar de la següent forma: "Els socialistes cerquen la distribució de la riquesa. Obama cerca la distribució de la riquesa. Per tant Obama és socialista."
  • Argumentum in terrorem. És una fal·làcia informal en la qual una persona intenta crear suport per les seves idees apel·lant a la por i al prejudici per les idees dels altres. Obama portarà el socialisme, el socialisme és el que feien els russos, no m'agrada i em fa por, i per tant votaré a McCain.
  • Novament, apel·lació als sentiments: "Joe el Lampista" (prototipus de l'americà mig).
S'admeten nous exemples.

dijous, 30 d’octubre de 2008

Las elecciones americanas y el efecto Bradley

He estado siguiendo con un cierto interés la campaña electoral en Estados Unidos. Oficialmente, en el año 2000 Bush obtuvo la victoria por un puñado de votos más que Gore en Florida (en concreto, 537, un 0,009%). Probablemente aquellos 537 votos cambiaron el curso de la historia. (De hecho, hubo numerosas irregularidades que beneficiaron a Bush, y seguramente el vencedor auténtico fue Gore, pero dejemos de momento este tema.)

Antes que nada, hay que remarcar que lo que cuenta finalmente no es el número total de votos, sino el número de representantes electorales: cada estado cuenta con un número fijo de representantes, que se los lleva directamente el candidato más votado en ese estado. Por eso los candidatos concentran todos sus esfuerzos en aquellos estados más igualados como Ohio o Florida, mientras que apenas se preocupan de Nueva York o California (bastiones demócratas) o Texas o Tennesse (feudos republicanos).

Todos los sondeos pronostican una victoria de Obama con entre 3 y 9 puntos de diferencia con respecto a McCain,. En términos de representantes electorales, Obama tiene en principio asegurados 286 representantes de los 270 necesarios para acceder a la presidencia. Segun algunas estimaciones, Obama tiene un 96% de posibilidades de victoria frente a McCain.

¿Qué podría cambiar el curso de las elecciones, y dar la victoria a McCain? A mi entender, sólo dos cosas en estos momentos:
  • Un gran atentado, o un grave conflicto internacional, como la invasión de Rusia a Ucrania o on conflicto nuclear con Irán. En lo único en que McCain gana a Obama en las encuestas es en su imagen de líder militar, con su experiencia y veteranía en las fuerzas armadas. Por tanto, un grave suceso de este tipo (que en estos momentos no es predecible) probablemente haría mella en el patriotismo de muchos americanos, que acabarían decantándose por McCain.

  • El efecto Bradley. En 1982 Tom Bradley, alcalde de Los Angeles, se presentó como candidato a Gobernador de California por el Partido Demócrata. Él era negro, y su contrincante del Partido Republicano, George Deukmejian, era blanco. La mayoría de las encuestas, incluyendo las realizadas a pie de urna, daban como ganador por un margen significativo a Tom Bradley. Sin embargo, finalmente Deukmejian resultó ganador de las elecciones.

    ¿El motivo? Muchos electores no quisieron expresar sus preferencias por un candidato blanco en las encuestas por el miedo a que se les considerara racistas.

El efecto Bradley se fue observando en otras elecciones hasta mediados de los 90. Se ha estimado que la corrección debida a este efecto en diversas elecciones fue de un 3% en promedio, pudiendo llegar hasta un 6%. Si realmente hubiera un efecto del 6%, las elecciones resultarían realmente igualadas.

Sin embargo en otras ocasiones posteriores no se ha observado este efecto, o incluso ha habido un efecto "Bradley inverso". Actualmente no parece que el efecto Bradley haya de dar un vuelco al panorama electoral, pero siempre queda la duda, ya que nunca ha habido un candidato negro a la presidencia de los Estados Unidos.

Obama lo tiene esta vez casi todo a favor: las encuestas, los apoyos, los fondos recaudados, la imagen, la situación economica... ¿En su contra? Tal vez su color de piel, y llegado el caso su supuesto poco patriotismo en comparación con McCain (eterno leitmotiv de los Republicanos contra los Demócratas).

Más información del efecto Bradley: El Periódico, Wikipedia, New York Times.

diumenge, 26 d’octubre de 2008

Pascal Comelade

Pels que no el conegueu, Pascal Comelade és un music de la Catalunya del Nord que fa servir instruments de joguina. Aquí el veiem interpretant "Sense el ressò del dring":



Aquí teniu a Pascal Comelade i la seva orquestra interpretant "Russian Roulette":



Aquí teniu a Enric Cassasses acompanyat al piano de Pascal Comelade en una lectura de textos de Rodoreda (gràcies Isabel per l'enllaç).

dijous, 23 d’octubre de 2008

Temps

¿Qué es, pues el tiempo? Si nadie me lo pregunta, lo sé; si quiero explicarlo a quien me lo pide, no lo sé.

Agustín de Hipona

El tiempo es la sustancia de que estoy hecho. El tiempo es un río que me arrebata, pero yo soy el río; es un tigre que me destroza, pero yo soy el tigre; es un fuego que me consume, pero yo soy el fuego.

Jorge Luís Borges, Nueva Refutación del Tiempo

Hay un tiempo para todo y un tiempo para cada cosa bajo el sol:
Un tiempo par nacer y un tiempo para morir,
un tiempo para plantar y un tiempo para arrancar lo plantado;
un tiempo para matar y un tiempo para curar,
un tiempo para demoler y un tiempo para edificar;
un tiempo para llorar y un tiempo para reir,
un tiempo para lamentarse y un tiempo para bailar;
un tiempo para arrojar piedras y un tiempo para recogerlas,
un tiempo para abrazarse y un tiempo para separarse;
un tiempo para buscar y un tiempo para perder,
un tiempo para guardar y un tiempo para tirar;
un tiempo para rasgar y un tiempo para coser,
un tiempo para callar y un tiempo para hablar;
un tiempo para amar y un tiempo para odiar,
un tiempo de guerra y un tiempo de paz.

Eclesiastes 3, 1-8

El pasado ya no es y el futuro no es todavía.

Agustín de Hipona

Me interesa el futuro porque es el sitio donde voy a pasar el resto de mi vida.

Woody Allen

¿Por qué debería preocuparme por la posteridad? ¿Qué ha hecho la posteridad por mí?

Groucho Marx

La gente joven está convencida de que posee la verdad. Desgraciadamente, cuando logran imponerla ya ni son jóvenes ni es verdad.

Jaume Perich

Gràcies a tots!

diumenge, 19 d’octubre de 2008

Científicament demostrat?

Busquem a Google "estudios científicos demuestran":

Estudios científicos demuestran...
  • que la ropa de rayas verticales hace parecer más gordo.
  • que a los borrachos se les encoge el cerebro
  • que las personas con apellidos poco frecuentes tienden a niveles socioeconómicos mayores que las de apellidos comunes.
  • que la crioterapia ayuda a la recuperación de los futbolistas.
  • que Actimel contribuye a mejorar tus defensas.
Qui no ha sentit o llegit aquestes expressions a la ràdio, televisió o als diaris? Doncs bé, no tenen gaire sentit.

Segons el diccionari de l'IEC, "demostrar" és "fer evident mitjançant el raonament". L'única ciència en què és possible "demostrar" és la matemàtica, on els teoremes es demostren evidenciant cadascun dels passos lògics que ens condueixen de les hipòtesis a les conclusions del teorema.

En canvi, en les ciències naturals (física, química, biologia, geologia...) no es treballa a partir de raonaments purs, sinó a partir de resultats experimentals, i per tant no és possible "demostrar" res. Quan ens diuen que un experiment científic demostra tal o qual cosa ens estan venent la moto. Com a molt un experiment científic pot comprovar, verificar, suggerir, indicar, mostrar que en tal o qual cas una teoria, una hipòtesi, una afirmació s'ajusten als resultats experimentals.

Un experiment científic mai no pot "demostrar" una teoria, doncs encara que un experiment ens confirmi mil cops aquesta teoria mai estarem segurs que la vegada mil u l'experiment hagi de donar els mateixos resultats. En canvi, un experiment científic sí que pot mostrar que una teoria és falsa, donat que si fem un experiment i el resultat és contradictori amb les prediccions de la teoria, la teoria queda automàticament invalidada.

Karl Popper va mostrar que precisament allò que defineix una teoria científica és la seva falsabilitat. Una teoria és científica si hi ha la possibilitat que pugui ser falsa. Així, la "veritat científica", que és aquella "veritat" construïda a partir de totes les teories que encara no s'han demostrat falses, és una "veritat" provisional, subjecte a permanent possibilitat de refutació.

En tornarem a parlar algun altre dia. De moment, més info en aquest altre post.

dijous, 16 d’octubre de 2008

Google: ¿búsquedas independientes del idioma?

Puede parecer una tontería, pero es una pequeña molestia con la que me encuentro casi a diario: los resultados de las búsquedas en Google dependen del idioma, aunque hayamos escogido "buscar en toda la web". Si tenemos la interfaz de Google en catalán, las páginas catalanas aparecen promocionadas en los resultados. Por el contrario, si hemos escogido la versión inglesa, son siempre las páginas en inglés las que aparecen en los primeros lugares.

Entiendo que este comportamiento puede ser útil para mucha gente pero a mi me supone un inconveniente. Me explico.

Yo, por mi trabajo, frecuentemente tengo que buscar términos especializados, y normalmente quiero encontrar el mejor resultado, que suele ser en inglés. Pero si he escogido la versión catalana o castellana de Google, en los primeros resultados aparecen referencias en castellano o catalán que muchas veces son más resumidas, menos completas o de inferior calidad. Por este motivo me suele resultar más práctico trabajar con Google en inglés.

En cambio, a veces busco "Bacallà amb romesco" o bien "catedral de Salamanca". Claramente en estos casos la mejor información es en catalán o castellano. Sin embargo, en las versión inglesa de Google aparecen en primer lugar guías turísticas u otras páginas en inglés que no suelen tener ningún interés para un usuario local.

Total que en la práctica acabo cambiando entre las diversas versiones de Google, lo cual es bastante trabajoso (no hay ninguna manera rápida de hacerlo).

¿Por qué no una opción para que Google te ofrezca siempre el mejor resultado, independientemente del idioma en qué esté escrito?

diumenge, 12 d’octubre de 2008

Jacques Brel

Le talent, c'est d'avoir l'envie de faire quelque chose.

(El talent és tenir ganes de fer alguna cosa)
Jacques Brel

Fa poc vam commemorar el 30è aniversari de la mort del cantautor belga Jacques Brel. Segurament de Brel tots coneixeu "Ne me quitte pas", però jo us volia parlar de les meves dues cançons preferides de Brel.

La primera és "Amsterdam":



La segona és "Le Plat Pays":



Jo, que no hi he estat mai físicament, no puc evitar sentir-me una mica als Països Baixos tot escoltant aquestes dues cançons.

Per cert, a través del magnífic programa de ràdio d'El Cafè de la República, de Catalunya Ràdio, en què el Joan Barril i el Joan Ollé estan recopilant les 200 millors cançons de la història, vaig descobrir l'adaptació que David Bowie va fer d'Amsterdam.

dijous, 9 d’octubre de 2008

So "3D"

Necessiteu fer servir auriculars:



El comentari, d'aquí uns quants dies :-)

dilluns, 6 d’octubre de 2008

Miscel·lània

De tot una mica amb una mica de retard:
  • Ja s'han atorgat els premis igNobel d'enguany.
  • Continuació complementària de la entrada del passat dijous: Depth.
  • Va sortir l'altre dia a conversa: la organització jeràrquica de les empreses, en les que el treballador té un cap de grup, i el cap de grup té un cap de secció, i el cap de secció té un cap de departament, i el cap de departament té un cap d'àrea, i així ad infinitum, no és necessàriament la millor.
  • Per afegir a la llista: Rescat: 500 gigaeuros. Ostatge: economia EUA. Segrestador: sistema bancari dels EUA.

dijous, 2 d’octubre de 2008

Height


From xkdc — A webcomic of romance, sarcasm, math, and language (you'll find a larger image there).

diumenge, 28 de setembre de 2008

El Tajo - Poema para niños

El Tajo es más bello
que el río que pasa por mi aldea,
pero el Tajo no es más bello
que el río que pasa por mi aldea
Porque el Tajo no es el río
que pasa por mi aldea.

El Tajo tiene grandes navíos
y por él navega todavía,
para quienes en todo ven lo que no está,
la memoria de los barcos.

El Tajo baja de España
y el Tajo entra en el mar por Portugal.
Todo el mundo lo sabe.
Pero pocos saben cual es el río de mi aldea
y a dónde va
y de dónde viene.

Y por eso, porque pertenece a menos gente,
es más libre y más grande el río de mi aldea.
Por el Tajo se va al mundo.
Más allá del Tajo está América
y la fortuna de quienes la encuentran.
Nadie ha pensado nunca en lo que hay más allá
del río de mi aldea.

El río de mi aldea no hace pensar en nada.
Quien está junto a él sólo está junto a él.

Muchas gracias David por la idea.

dijous, 25 de setembre de 2008

That's English

Visto y fotografiado por Lina en un supermercado de Benasque:


Thank you very much Lina and Tasos for the photo!

diumenge, 21 de setembre de 2008

El dolor de la lucidez

Federico Luppi en el papel de Fernando Robles, en "Lugares comunes". Impresionante:



“Me preocupa que tengan siempre presente que enseñar quiere decir mostrar. Mostrar no es adoctrinar, es dar información pero dando también, enseñando también, el método para entender, analizar, razonar y cuestionar esa información.

Si alguno de ustedes es un deficiente mental y cree en verdades reveladas, en dogmas religiosos o en doctrinas políticas sería saludable que se dedicara predicar en un templo o desde una tribuna. Si por desgracia siguen en esto, traten de dejar las supersticiones en el pasillo, antes de entrar en el aula. No obliguen a sus alumnos a estudiar de memoria, eso no sirve. Lo que se impone por la fuerza es rechazado y en poco tiempo se olvida. Ningún chico será mejor por saber de memoria el año en que nació Cervantes. Póngase como meta enseñarles a pensar, a que duden, que se hagan preguntas. No los valoren por sus respuestas. Las respuestas no son la verdad, buscan una verdad que siempre será relativa.

Las mejores preguntas son las que se vienen repitiendo desde los filósofos griegos. Muchas son ya lugares comunes, pero no pierden vigencia: qué, cómo, dónde, cuándo, por qué. Si en esto admitimos, también, eso de que “la meta es el camino”, como respuesta no nos sirve. Describe la tragedia de la vida, pero no la explica.

Hay una misión o un mandato que quiero que cumplan. Es una misión que nadie les ha encomendado, pero que yo espero de ustedes, como maestros, se la impongan a sí mismos: despierten en sus alumnos el dolor de la lucidez. Sin límites. Sin piedad”.

dijous, 18 de setembre de 2008

Molts diners

En gigaeuros (milers de milions de d'euros o 109 €)
  • PIB Libèria: 0,5
  • Cost un bombarder B-2: 0,5 - 1,5
  • PIB Somàlia: 1,5
  • Cost total LHC: 3,2 - 6,4
  • Cost previst construcció L9 metro: 5,6
  • Fortuna Bill Gates: 32
  • Pressupost Generalitat de Catalunya 2008: 35
  • Cost total Estació Espacial Internacional: > 70
  • Cost total programa Apollo (viatges a la Lluna): 95 (inflació corregida) 
  • PIB Argentina: 180
  • Pressupost anual defensa EUA (2007): 300
  • Deutes totals Lehman Brothers: 430
  • PIB Espanya: 1000
  • Cost total estimat guerra Irak: 700 - 2100
  • Cost estimat canvi climàtic: 4600
  • PIB del món: 38000
El PIB (producte interior brut) és el valor total dels béns i serveis que ha produit una economia durant un any. 

He trobat totes les dades cercant a Internet. Hauria d'haver posat les referències, però m'ha fet mandra...

diumenge, 14 de setembre de 2008

La seguretat de l'LHC (i 2)

Per què un forat negre creat a l'LHC no se'ns empassarà?
  1. Perquè no es crearan forats negres. Les teories convencionals de gravetat prediuen que calen energies molt més altes (energies planckianes) per crear forats negres. Només algunes teories especulatives (que jo calificaria de wishful thinking) prediuen la possiblitat de crear forats negres a l'LHC.

  2. Perquè si es creessin forats negres, s'evaporarien instantàniament. Els forats negres emeten radiació de Hawking a una temperatura que és inversament proporcional a la massa. Els forats negres creats a l'LHC tindrien una massa molt petita, i perdrien ràpidament tota la seva energia en un flash de radiació molt intens.

  3. Perquè si els forats negres es creessin i no s'evaporessin, tot i així hi ha evidència experimental suficient per assegurar que no pot passar res. Contínuament ens travessen raigs còsmics d'energies molt més altes que les energies que s'assoliran a l'LHC, i encara no se'ns ha empassat cap forat negre. És cert que si els forats negres creats fóssin eléctricament neutres, travessarien la Terra en el cas dels raigs còsmics, i no en el cas de l'LHC. Però els forats negres no podrien en cap cas travessar altres cossos més densos com ara les nanes blanques o les estrelles de neutrons. El fet que observem nanes blanques i estrelles de neutrons és evidència suficient per assegurar que no és possible crear un forat negre que ens absorbeixi.

  4. Perquè les persones que creuen que s'acabarà el món a l'LHC són uns frikis acabats. I si no llegiu...

dijous, 11 de setembre de 2008

La seguretat de l'LHC [actualitzat]

Com segurament molts sabreu, ahir es va posar en marxa l'LHC. Tot i això, no cal esperar la fi del món encara, donat que el que s'ha fet ara de moment és començar a fer circular el feix de partícules pel túnel, sense col·lisionar. La fi del món possiblement tingui lloc d'aquí un o dos mesos quan comencin les col·lisions.

Mentrestant, us podeu entretenir amb les dues webcams que mostren l'estat en directe de CMS, un dels experiments que es realitzaran a l'LHC.

Actualització dilluns 15 setembre: Vinyeta de Mauro Entrialgo:

diumenge, 7 de setembre de 2008

El sistema electoral español, lo peor de dos mundos

Simplificando, los sistemas electorales parlamentarios se pueden clasificar en dos grandes grupos:
  • Los sistemas mayoritarios, en los cuales las circunscripciones electorales son muy pequeñas y hay un solo representante a elegir por cada circunscripción. Generalmente, el candidato con mayor número de votos se lleva el escaño. Los sistemas electorales empleados en EEUU y Reino Unido son de este tipo.
  • Los sistemas proporcionales, en los cuales hay varios candidatos a elegir en cada circunscripción y los representantes se eligen de forma más o menos proporcional al número de votos.
Los sistemas mayoritarios tienen la ventaja que el voto va dirigido directamente a un candidato, con nombre y apellidos, que se convierte representante directo del elector, por delante de cualquier adscripción política. Como desventaja evidente, en los sistemas mayoritarios las opciones políticas minoritarias no suelen tener ninguna representación, y en la práctica este tipo de sistemas lleva al bipartidismo.

Por otra parte, en los sistemas proporcionales las composiciones parlamentarias tienden a reflejar de manera mucho más representativa las preferencias de los electores. Como desventaja, los votos son a los partidos antes que a los diputados, que pasan a ser meros representantes de los partidos políticos. También se suele mencionar que la formación de mayorías de gobierno estables es más difícil que en los sistemas mayoritarios.

Hay que decir que se puede demostrar que no pueden existir sistemas electorales perfectos, ni en el caso mayoritario (teorema de imposibilidad de Arrow) ni en el caso proporcional (paradoja del reparto). Es por eso que de hecho, dentro de cada grupo existen multitud de sistemas electorales, cada uno con sus inconvenientes y ventajas.

Algunos sistemas intentan aunar las ventajas de ambos métodos, es decir, intentan mantener representaciones proporcionales, asegurando al mismo tiempo que los votos se dirigen a los candidatos y no a los partidos políticos; es el caso del Voto Personal Transferible.

En cambio, el sistema electoral español reúne las desventajas de los sistemas mayoritarios y de los proporcionales: los votos van dirigidos a los partidos y no a los candidatos, y aún y así el sistema es básicamente bipartidista en la práctica: los dos grandes partidos (PP y PSOE) salen ampliamente beneficiados en el reparto de escaños a costa de Izquierda Unida y otras opciones minoritarias. (En contra de lo que se suele afirmar, los partidos nacionalistas no salen beneficiados ni perjudicados.)

Muchas veces se ha dicho que ésto es culpa de la ley D'Hondt, pero no es del todo cierto: si bien la ley D'Hondt no es estrictamente proporcional, y tiende a favorecer las mayorías, este efecto es pequeño en circunscripciones electorales grandes. La mayor parte de la culpa de la infrarepresentación de las minorías la tienen las circunscripciones electorales excesivamente pequeñas (las provincias). Por ejemplo, en Teruel, al igual que en muchas otras provincias poco pobladas, se eligen sólo tres candidatos, uno para el PP, otro para el PSOE, y otro que en la práctica casi siempre suele ser para el partido más votado de los dos (el PSOE en este caso).

Es evidente que en la elaboración de un sistema electoral intervienen muchos factores ajenos a las matemáticas parlamentarias. El sistema español se ideó con el objetivo declarado de sobrerepresentar a los territorios menos poblados, y con el objetivo menos declarado de perjudicar al Partido Comunista. (Por tanto, lo que aquí estamos presentando como un problema se vio en su momento como una virtud.)

Uno de las propuestas que se han lanzado últimamente es la de crear una circunscripción estatal complementaria a las provinciales, lo cual no deja de ser un parche del sistema. Si no se quieren hacer mayores cambios, una modificación mínima que mejoraría la proporcionalidad del sistema es simplemente aumentar el tamaño de las circunscripciones (por ejemplo a nivel de comunidades autónomas).

El sistema electoral español también se aplica a las elecciones autonómicas catalanas, ya que Catalunya no ha desarrollado aún una ley electoral propia. En este caso la situación es algo menos dramática ya que las circunscripciones electorales son proporcionalmente más grandes.

Todo lo que hemos dicho aquí se aplica al Congreso. El Senado tiene todavía un sistema electoral más absurdo, en el cual la probabilidad de salir elegido depende de la primera letra del apellido del candidato... Pero como que igualmente el Senado no sirve para casi nada, lo dejamos para otra ocasión.

Mas información: Voting systems (Wikipedia), El maquiavélico sistema electoral español (El País), Sistemas Electorales

dijous, 4 de setembre de 2008

Cantautor de dretes (Herois quotidians)

I és que la gent de dretes també té dret a que hi hagi cantautors que defensin les seves idees...

Orgulloso de ser de derechas:



Colegio religioso:



Viajar en primera:



Del programa Herois quotidians, programa de falsos documental presentat per Empar Moliner. S'emet a TV3 els dilluns o dimarts a la nit.

Altres exemples més llargs: turisme urbà:



El festival de cinema del Raval:

diumenge, 31 d’agost de 2008

El mite de Sísif

Ara que tornem a la feina és bon moment per recordar el mite de Sísif.

Sísif, dins de la mitologia grega, va fer enfadar els déus per la seva extraordinària astúcia, i com a càstig, fou condemnat a perdre la vista i empènyer perpètuament una roca gegant muntanya amunt, que queia rodant fins a la vall tan bon punt com Sísif arribava al cim, i així indefinidament.


Albert Camus, en el seu assaig titulat El mite de Sísif, afirmava que Sísif era lliure en el breu instant en que ha acabat d'empènyer la roca fins al cim i que encara no havia de tornar a començar. "La lluita contra el pendent és suficient per ella mateixa per omplir el cor d'un home. Cal imaginar a Sísif feliç."

dilluns, 11 d’agost de 2008

Bon estiu

Aquest blog es pren uns dies de vacances. Tornarem amb vosaltres el 31 d'agost amb actualitzacions cada dijous i diumenge, com sempre.

dijous, 7 d’agost de 2008

Gibraltar as a girl

Los últimas 152 palabras de Ulysses, de James Joyce:

[...] and the glorious sunsets and the figtrees in the Alameda gardens yes and all the queer little streets and pink and blue and yellow houses and the rosegardens and the jessamine and geraniums and cactuses and Gibraltar as a girl where I was a Flower of the mountain yes when I put the rose in my hair like the Andalusian girls used or shall I wear a red yes and how he kissed me under the Moorish wall and I thought well as well him as another and then I asked him with my eyes to ask again yes and then he asked me would I yes to say yes my mountain flower and first I put my arms around him yes and drew him down to me so he could feel my breasts all perfume yes and his heart was going like mad and yes I said yes I will Yes.

("[...] y las estupendas puestas de sol y las higueras en los jardines de la Alameda sí y todas esas callejuelas raras y casas rosas y azules y amarillas y rosaledas y el jazmín y los geranios y los cactus y Gibraltar de niña donde yo era una Flor de la montaña sí cuando me ponía la rosa en el pelo como las chicas andaluzas o me pongo roja sí y cómo me besó al pie de la muralla mora y yo pensé bueno igual da él que otro y luego le pedí con los ojos que me lo volviera a pedir sí y entonces me pidió si quería yo decir sí mi flor de la montañay primero le rodeé con los brazos sí y le atraje encima de mi para que él me pudiera sentir los pechos todos perfume sí y el corazón le corría como loco y dije sí quiero Sí.")

diumenge, 3 d’agost de 2008

La Regla del 80/20

Principi Universal del Funcionament de Totes les Coses: el 80% de les conseqüències prové del 20% de les causes. Principi molt estimat pels nostres amics del bussiness, també s'anomena Principi de Pareto o Regla del 80/20:
  • El 80% dels beneficis d'una empresa provenen del 20% de clients.
  • El 80% de la nostra feina útil prové del treball que fem el 20% del nostre temps.
  • El 80% de la feina la fan el 20% de les persones.
  • El 80% de la riquesa està en mans del 20% de les persones.
Més info aquí i aquí.

dijous, 31 de juliol de 2008

El Petit Príncep fa 65 anys


("Només s'hi veu bé amb el cor. L'essencial és invisible als ulls")



C'est le temps que tu as perdu pour ta rose qui fait ta rose si importante

("És el temps que tu has perdut per la teva rosa allò que fa la teva rosa tan important.")



Si tu viens, par exemple, à quatre heures de l'après-midi, dès trois heures je commencerai d'être heureux.

("Si tu vens, per exemple, a les quatre de la tarda, a partir de les tres jo ja començaria a ser feliç.")


—Et à quoi cela te sert-il de posséder les étoiles?
—Ça me sert à être riche.
—Et à quoi cela te sert-il d'être riche?
—A acheter d'autres étoiles

("I de què et serveix tenir les estrelles?" "Em serveix per a ser ric." "I de què et serveix de ser ric?" "Em serveix per comprar més estrelles.")

diumenge, 27 de juliol de 2008

The Party's slogan

War is Peace; Freedom is Slavery; Ignorance is Strength


War is Peace:

I just want you to know that, when we talk about war, we're really talking about peace.

George W. Bush, June 18, 2002

Freedom is Slavery:

Honor Bound to Defend Freedom

Motto of the Joint Task Force Guantanamo
(charged with running the Guantanamo Bay detainment camp)

Ignorance is Strength:

A new study based on a series of seven US polls conducted from January through September of this year reveals that before and after the Iraq war, a majority of Americans have had significant misperceptions and these are highly related to support for the war in Iraq. [...] The frequency of these misperceptions varies significantly according to individuals’ primary source of news. Those who primarily watch Fox News are significantly more likely to have misperceptions. [...]

An in-depth analysis of a series of polls conducted June through September found 48% incorrectly believed that evidence of links between Iraq and al Qaeda have been found, 22% that weapons of mass destruction have been found in Iraq, and 25% that world public opinion favored the US going to war with Iraq. Overall 60% had at least one of these three misperceptions.

dijous, 24 de juliol de 2008

1729

1729 és el nombre de Hardy-Ramanujan. El famós matemàtic britànic G. H. Hardy va anar a visitar al matemàtic indi Srinivasa Ramanujan. En paraules de Hardy:


Vaig anar a visitar-lo quan estava malat a Putney [India]. Havia agafat el taxi número 1729 i li vaig comentar que em semblava un número bastant avorrit, i que esperava que això no fos un mal presagi. "No", va contestar, "és un nombre molt interessant: és el número més petit que es pot expressar com la suma de dos cubs en dues maneres diferents".

En efecte,
1729 = 13 + 123 = 93 + 103

Srinivasa Ramanujan fou un dels genis matemàtics més grans del segle vint. Gairebé sense educació formal en matemàtiques pures, en la seva trentena d'anys de vida va fer contribucions fonamentals en diverses àrees de les matemàtiques.

Qualsevol enter positiu és un amic personal de Ramanujan

diumenge, 20 de juliol de 2008

Privatizar los beneficios y socializar las pérdidas

Lección de capitalismo "sui generis":

En época de vacas gordas y de beneficios extraordinarios para las constructoras, el mercado de la vivienda debe ser libre:

Las constructoras piden al PSOE que no intervenga en el mercado de la vivienda
El Mundo - marzo de 2004

En época de vacas flacas y pérdidas para las constructoras, papá estado debe ayudar al mercado:

Constructoras y promotoras piden ayuda al Gobierno

El Correo Digital - julio de 2008

dijous, 17 de juliol de 2008

El Joan, un zombie filosòfic

El Joan és un zombie filosòfic, però no ho diries pas. Metre setanta-set, prim, cabell castany clar, rialler, fa tres mesos que surt amb una companya de feina. És igualet que nosaltres. Més ben dit, sembla que sigui com nosaltres, perquè en realitat el Joan és molt diferent.

Ara a l'estiu, el Joan no pot dormir per les nits, està tot el dia suant, es mareja sovint. Ho passa malament amb la calor. Bé, de fet és un dir, perquè el Joan no es capaç de sentir ni fred ni calor.

L'altre dia es va fer un tall al dit pelant una ceba, i va fer un crit instintiu de dolor. Però ningú va notar aquell dolor, perquè el Joan no és capaç de percebre dolor.

— Aquesta mel sí que és bona! — va dir quan la seva tieta li donava a tastar tota orgullosa la mel que li havia comprat a la granja. Però en realitat el Joan no experimentava cap gust, ni bo, ni dolent.

Només fa tres mesos que surten junts, d'ençà el sopar d'aniversari de l'empresa, però el Joan n'està molt de la Mireia. Últimament estan sempre junts, i ell no para de trucar-la a la feina de seguida que pot. Realment quan parla amb ella se li posa un somriure d'orella a orella. Però el Joan no està enamorat de la Mireia, perquè el Joan no pot sentir ni amor ni odi.

diumenge, 13 de juliol de 2008

Paco Ibáñez al SAT

Dijous passat vaig anar al concert de Paco Ibáñez al SAT (Sant Andreu Teatre), "Nos queda la palabra". Paco Ibáñez va fer un repàs musicat de la poesia espanyola, sense oblidar algun dels seus grans èxits com "Aceituneros", "Soldadito boliviano", "El lobito bueno"...


...o "Palabras para Julia":



La veritat és que Paco Ibáñez, tot i passar de la setantena d'anys, es troba en un estat de forma envejable. Les seves cançons continuen transmetent la força de sempre, i ell no s'amaga de la seves idees esquerranoses ni s'està d'expressar les seves opinions amb vehemència.

Malgrat les peticions del respectable, no va voler però cantar "A cabalgar"...

dijous, 10 de juliol de 2008

La Ciutat Murallada de Kowloon

La Ciutat Murallada de Kowloon va ser un barri molt especial de Hong-Kong, resultat d'una anomalia política a la història d'aquesta antiga colònia anglesa. Tècnicament va ser un exclau xinès a dins del territori de Hong-Kong.

El conveni per a l'annexió de Hong-Kong a la Gran Bretanya per 99 anys, signat el 1898, va excloure la Ciutat Murallada, que va romandre en una mena de limb legal, sense presència militar anglesa però tampoc xinesa. Hi havia una població d'unes 700 persones, que vivien d'acord amb l'estil de vida tradicional xinès.


Durant l'ocupació japonesa de Honk-Kong a la segona guerra mundial els japonesos van demolir les muralles de la ciutat per aprofitar-les com a material de construcció. En acabar la guerra, moltes persones van començar a refugiar-se a la ciutat, ocupant cases buides. Com que la policia de Hong-Kong no tenia dret a entrar a la ciutat, i el govern xinès se'n desentenia, la ciutat es va tornar un paradís per a criminals i drogoaddictes. El control de la ciutat el portaven les Tríades (els grups mafiosos de Hong-Kong).

A principis dels anys 70 el poder de les tríades es va afeblir, en part com a resultat d'algunes accions policials, i llavors la vida a la ciutat va començar a florir. La població va començar a augmentar espectacularment, i els mateixos habitants van començar a engrandir i modificar els edificis en totes direccions, sense cap planificació, fins que la ciutat va formar pràcticament un monòlit compacte.

Les úniques regles de construcció eren: els edificis no havien de sobrepassar els 14 pisos (hi havia un aeroport al costat) i s'havia de proveir amb electricitat les noves parts construïdes. Vista aèria de la ciutat cap a finals dels 80:


Es van crear tota mena de passadissos laberíntics entre els edificis, alguns que anaven al nivell dels antics carrers (sovint plens de brossa i deixalles), i d'altres que anaven elevats, unint els pisos superiors.


Aquests passadissos s'il·luminaven amb fluorescents, ja que la llum del sol no hi arribava, excepte en algunes poques excepcions, com ara la imatge de la dreta:


A principis dels anys 80 a la ciutat de Kowloon hi vivien unes 35000 persones (una de les densitats de població més altes del món). La ciutat era coneguda pel seu nombre de casinos, prostíbuls, fumadors d'opi, traficants de cocaïna, restaurants de carn de gos, fàbriques secretes i dentistes il·legals. De totes formes, l'índex de criminalitat no era particularment alt.


A mitjans dels anys 80 les autoritats de Xina i Hong-Kong van arribar a la conclusió que la situació era insostenible, per la insalubritat de la ciutat, i van arribar a l'acord de demolir-la. Les tasques d'evacuació dels residents i demolició de la ciutat van començar a principis dels 90, i es van allargar fins l'any 1994, quan es va construir un parc en l'emplaçament de l'antiga ciutat.

A continuació un vídeo d'algú que s'aventura a l'interior de la ciutat. La part més interessant comença a partir del minut 6:



Més informació i imatges en aquest enllaç, i també a la Wikipedia.

dilluns, 7 de juliol de 2008

Zen kōan

Un hombre que viajaba por el campo se encontró con un tigre. Corrió, y el tigre fue tras él. Acercándose a un precipicio, se agarró a la raíz de una viña que allí crecía y comenzó a bajar por el precipicio. El tigre lo observaba desde el borde. El hombre miró al fondo del precipicio y descubrió otro tigre acechando para comerle. Solo la viña lo sujetaba.

Dos ratones, uno negro y otro blanco, poco a poco empezaron a roer la viña. El hombre vio una apetitosa fresa cerca de él. Sujetándose a la viña con una sola mano, cogió la fresa. ¡Que dulce estaba!

(Via Zen Koan database. Más info: Wikipedia)

divendres, 4 de juliol de 2008

La doble vida

Avui pensava que tot allò que ens passa ho vivim de fet dues vegades: l'una, mentre està passant; l'altra, mentre ho estem recordant.

Bona nit.

diumenge, 29 de juny de 2008

El pa és un aliment altament perillós

Després d'una recerca exhaustiva, investigadors de tot el món han descobert unes dades que ens haurien de fer pensar...
  1. Més del 98 per cent dels criminals convictes mengen pa de forma habitual.
  2. La MEITAT de tots els nens que viuen a cases on es menja pa de forma habitual tenen índexs de desenvolupament escolar inferiors a la mitjana.
  3. En el segle XVIII, quan el pa es fonava a casa de forma habitual, l'esperança de vida era inferior a 50 anys; els índexs de mortalitat infantils eren alarmantment alts; moltes dones morien en donar a llum, i malalties com la peste, el tifus o la pneumònia delmaven la població europea.
  4. Més del 90 % de crims es cometen en les 24 h posteriors a la consumició de pa.
  5. El pa es fa d'una substància anomenada "farina". Experiments recents han demostrat que 100 grams de farina són suficients per obstruir mortalment les vies respiratòries d'un ratolí. Un ciutadà típic ingereix més de 300 grams de farina a la setmana a través del consum de pa.
  6. Les societats primitives, en les que no es consumeix pa de forma habitual, no mostren casos de Alzheimer, Parkinson ni osteoporosis.
  7. El pa és una substància altament adictiva. Experiments recents demostren que consumidors de pa habituals, alimentats només amb aigua durant tant sols dos dies, es mostren disposats a cometre actes delictius per aconseguir pa.
  8. El consum de "pa" és un pas previ en el consum d'altres aliments "forts", actuant així com a substància-pont. El 76% dels consumidors habituals de butifarra, carn salada, pernil i xoriço havien estat consumidors de pa de forma prèvia.
  9. El pa és una substància altament absorbent de l'aigua. Atès que el cos humà necessita un mínim del 76% d'aigua, una sobredosi de pa podria produir la mort immediata per absorció d'aigua.
  10. El pa és una substància potencialment mortal per als nadons (risc d'ofegament).
  11. El pa es cou a més de 200ºC. Una temperatura de 200º és suficient per matar una persona en menys de tres minuts.
Proposem les següents mesures:
  1. Prohibir la venda de pa als menors d'edat.
  2. Nova campanya de la Generalitat: "Diguem no a les torrades".
  3. Impost del 300% sobre el pa per finançar la les malalties derivades del consum de pa.
  4. L'establiment de zones lliures de pa al voltant de les escoles.
  5. Prohibició de l'us d'imatges de nens en els anuncis de pa o derivats.
(Adaptat de Bread is Dangerous)

dimarts, 17 de juny de 2008

Descans

Seré uns dies fora a un parell de congressos, i per aquest motiu aquest bloc es pren un descans d'un parell de setmanes.

diumenge, 15 de juny de 2008

¿No sería un buen momento para aumentar los impuestos sobre el petróleo?

¿Por qué los impuestos especiales sobre la gasolina, el tabaco, los automóbiles...?


En economía, una externalidad es un impacto, positivo o negativo, de una transacción económica sobre una tercera persona. Por ejemplo:

  • Externalidad positiva: Si un vecino planta un pequeño jardín en la entrada de su casa, los otros vecinos se verán beneficiados, ya que mejorará la estética del lugar, e incluso el valor de sus propiedades puede aumentar.
  • Externalidad negativa. Si el mismo vecino en cambio decide poner un almacén de chatarra y basuras en la entrada, los otros vecinos se verán claramente perjudicados.
Hay varias formas posibles de tratar con las externalidades, entre ellas:
  • Prohibiciones y obligaciones. El ayuntamiento puede decidir que no es legal instalar almacenes de chatarra y basuras en la entrada de las casas.
  • Compensaciones entre particulares. El vecino que instala un almacén de chatarra puede compensar a sus vecinos con un tanto por las molestias causadas.
  • Impuestos y subvenciones. El ayuntamiento puede dar una subvención para la instalacion de jardines en la entrada de las casas.
Muchas externalidades negativas se graban en la práctica con impuestos:
  • La gasolina contamina, y además aumenta la dependencia de la economía sobre los paises productores de petróleo. De aquí el impuesto especial de la gasolina.
  • El tabaco perjudica la salud de los no fumadores, y además aumenta los gastos en sanidad pública. De aquí los impuestos especiales del tabaco.
  • Los coches contaminan, y además obligan a construir carreteras e infraestructuras para que puedan circular. De aquí el impuesto especial.
Teniendo en cuenta que
  • el cambio climático es ya una realidad, y por tanto el consumo de petróleo es cada vez más nocivo,
  • los precios del petróleo no dejan de subir (excepto por fluctuaciones especulativas, no es previsible que bajen a largo plazo dado que nos acercamos al peak oil) y por tanto cada vez la economía se ve más perjudicada por la dependencia externa de los países productores,
¿no sería un buen momento para aumentar los impuestos del petróleo, asumir la crisis inevitable, y favorecer la reestructuración del la economía?

(Crisis, del latín crisis, a su vez del griego κρίσις, es una coyuntura de cambios en cualquier aspecto de una realidad organizada pero inestable, sujeta a evolución.)

dijous, 12 de juny de 2008

Físics treballant (actualitzat)

Estava llegint El túnel, d'Ernesto Sabato, (per cert, us el recomano) i a través de la introducció del llibre m'he assabentat que Sabato era físic. De jove va investigar al Laboratori Curie, a Paris, i al M.I.T., abans d'abandonar la carrera científica i dedicar-se a la literatura i a l'art. M'ha vingut al cap la quantitat de físics que hi ha pel món treballant de coses diverses:
  • Javier Solana, que va ser professor d'estat sòlid a la Universitat Autònoma de Madrid. En l'actualitat és l'Alt Representat per a la Política Exterior i la Seguretat Comú de la Unió Europea ("Mr. Pesc").
  • Angela Merkel, actual canciller alemanya per la CDU i doctora en física. De jove va fer recerca en química quàntica.
  • Brian May, guitarrista de Queen i astrofísic. Va començar la seva tesi doctoral a l'Imperial College, a Londres, a principis dels anys 70 i la va acabar l'octubre de l'any passat.
  • Miguel Boyer, llicenciat en física, ex ministre i marit d'Isabel Preysler.
  • David Jou, catedràtic de física de la matèria condensada per la Universitat Autònoma de Barcelona i poeta. Autor d'una quinzena de títols de poesia i assaig.
  • Alejo Vidal-Quadras, catedràtic de Física Atòmica i Nuclear a la Universitat Autònoma de Barcelona, vicepresident del parlament europeu i membre de l'ala dura del PP.
  • Bobby Henderson, estudiant de física i creador de l'Església del Spaghetti Volador (algun dia potser en parlo).
  • Juan Tamariz, mag. Va estudiar fins a quart de física, moment en què es va adonar que el seu vertader interés estava en el cinema.
  • Douglas Hofstadter, acadèmic nordamericà que estudia la natura de la consciència, el pensament i la inteligència artificial, conegut per ser autor del llibre Gödel, Escher, Bach (en parlaré en algun moment en aquest blog) Doctor en física per la Universitat d'Oregon.
Gràcies a l'Enric, la Isabel i el David per donar-me més idees. Segur que encara hi ha més exemples...

dijous, 5 de juny de 2008

Aurea mediocritas

Llamo término medio de una cosa al que dista lo mismo de ambos extremos, y éste es uno y el mismo para todos; y [llamo término medio] en relación con nosotros, al que ni excede ni se queda corte, y éste no es ni uno ni el mismo para todos. Por ejemplo, si diez es mucho y dos es poco, se toma el seis como término medio en cuanto a la cosa, pues excede y es excedido en una cantidad igual, y en esto consiste el medio según la proporción aritmética. Pero el término medio relativo a nosotros, no ha de tomarse de la misma manera, pues si para uno es mucho comer diez minas de alimentos, y poco comer dos, el entrenador no prescribirá seis minas, pues probablemente esa cantidad será mucho o poco para el que ha de tomarla: para Milón, poco; para el que se inicia en los ejercicios corporales, mucho. Así pues, todo conocedor evita el exceso y el defecto, y busca el término medio y lo prefiere; pero no el término medio de la cosa, sino el relativo a nosotros.

[...]

Por ejemplo, cuando tenemos las pasiones de temor, osadía, apetencia, ira, compasión, y placer y dolor en general, caben el más y el menos, y ninguno de los dos está bien; pero si tenemos estas pasiones cuando es debido, y por aquellas cosas y hacia aquellas personas debidas, y por el motivo y de la manera que se debe, entonces hay un término medio y excelente; y en ello radica, precisamente, la virtud.

Aristóteles, Ética a Nicómaco, libro 2 capítulo 6
(resaltado añadido)