dilluns, 29 desembre de 2008

La guerra del volumen

You listen to these modern records, they're atrocious, they have sound all over them. There's no definition of nothing, no vocal, no nothing, just like — static.
Bob Dylan

Los CDs cada vez suenan más alto: si comparáis un disco reciente con un disco de los años 90 os daréis cuenta que el disco reciente suena bastante más alto que el antiguo.

Existe la percepción subjetiva de que "volumen más alto" = "más calidad de audio". Por este motivo los masterizadores de intentan que el discos suenen lo más alto posible. Como que el volumen máximo de los CDs está fijado, para conseguir que el volumen medio sea lo mayor posible lo que hay que hacer es incrementar el volumen de los fragmentos de menor intensidad, manteniendo el volumen de los fragmentos de mayor intensidad. Esta operación se denomina compresión de rango dinámico (pues la diferencia entre el nivel máximo y el mínimo se reduce).

La reducción del rango dinámico puede tener su utilidad en determinadas circunstancias, como por ejemplo al escuchar música en un coche, en el metro, etc. Si embargo, en las grabaciones recientes este procedimiento se lleva a los extremos máximos, sobretodo en los últimos hits de rock o pop, lo que en inglés se ha llamado "loudness war" o guerra del volumen. Esta compresión dinámica de rango extrema también la llevan a cabo las radiofórmulas de FM para que sus emisoras suenen lo más alto posible.

Ésto tiene dos problemas graves. Por un lado, la música pasa a sonar toda ella al mismo volumen. Se pierden los matices de intensidad, la percusión se difumina, la música parece mucho más estática: todo suena a un volumen estridente máximo. Por otro lado, el proceso de compresión de rango dinámico introduce distorsiones en el sonido ("clipping"), tanto mayores como más grande sea la compresión.

Más información en este y este blog (castellano), en la Wikipedia (inglés) y en este vídeo (inglés):


En este vídeo se compara la versión de una canción de Metallica de un CD y la de Guitar Hero (ésta última con menor reducción dinámica):

divendres, 26 desembre de 2008

2 + 2 = 5

La frase "dos més dos igual a cinc" fou un eslògan del Partit Comunista de la URSS referit a un pla quinquennal. Volia significar que si la gent treballava prou fort, i en comú, els objectius del pla quinquennal es podrien assolir en tan sols quatre anys.

Hermann Görig, per demostrar la seva lleialtat a Hitler, va declarar una vegada: "si el Führer vol, dos i dos fan cinc!".

"Llibertat" és la llibertat de poder dir que dos més dos són quatre. Si això és permès, tota la resta segueix per si sol.
George Orwell, 1984

diumenge, 21 desembre de 2008

Nens i nenes. De reformes

Nens i nenes: Aprofitant que demà se sorteja la loteria de Nadal, us passo aquesta petita qüestió perquè hi penseu:
A Aiguabaixa d'Amunt l'alcalde ha decidit començar una campanya fomentant la natalitat femenina, de manera que donarà 100 eur a totes les parelles del poble que tinguin com a mínim una nena. Per aprofitar la subvenció, totes les parelles joves han decidit començar a tenir tants fills com calgui fins aconseguir tenir una nena. En el moment que tinguin una nena ja no tindran més fills.
Pregunta: al cap d'uns anys, al poble què hi haurà, més nens o més nenes?

Bon Nadal a tots!



De reformes: Com veieu estic de reformes. És possible que els propers dies no tot funcioni correctament, i que faltin widgets laterals. Qualsevol comentari o suggeriment respecte al nou disseny és benvingut.

divendres, 19 desembre de 2008

El millor dels móns possibles

Com és possible que Déu permeti que hi hagi tanta maldat, tant patiment i tanta injustícia al món?

Segons el filòsof i científic alemany Gottfried Leibniz, Déu ha creat el millor de tots els móns que són possibles. En altres paraules, el món en el que vivim és el que conté la menor quantitat de maldat, patiment i injustícia possibles.

I encara: Déu ha creat el món que maximitza la funció bondat.

Imagineu-vos com deuen els altres móns...

diumenge, 14 desembre de 2008

Carlos Fabra, ese hombre

Carlos Fabra es el actual Presidente de la Diputación de Castellón, y ha sido reelegido hace pocos días como presidente provincial del PP en Castellón, con el apoyo incondicional del PP valenciano, con Francisco Camps a la cabeza.


No suelo hablar de política en este blog, pero a mi entender Fabra representa lo peor de la tradición caciquil y autoritaria española. Ved si no este vídeo:



No puedo estar tranquilo sin señalar algunas de las virtudes de este personaje (copio y pego de escolar.net, de acuerdo con la licencia CC):

1- Carlos Fabra pertenece a una familia con larga tradición política. Es presidente de la Diputación de Castellón, como lo fue su padre, su abuelo, su bisabuelo y su tío-tatarabuelo. Ni siquiera los Borbones pueden presumir de haber mantenido el puesto sin interrupción durante cinco generaciones consecutivas.
2- Fabra está imputado por un presunto tráfico de influencias y delito fiscal. A pesar de ello, el PP lo volvió a presentar a las últimas elecciones municipales. Salió relegido.
3- La Justicia le persigue, pero él es más rápido. Su caso, que lleva abierto en el juzgado de Nules desde hace cuatro años, ya ha conocido cuatro fiscales y ocho jueces distintos. Los siete jueces anteriores pidieron el traslado.
4- Carlos Fabra gastó en 2004 el doble en pagar préstamos de lo que se supone ingresó. Según su declaración de la renta, entre su mujer y él ganaron ese año 185.229. Les cunde tanto el dinero que, con todo, pudieron amortizar dos créditos por valor de 355.000 euros y les llegó para poder comer.
5- Carlos Fabra tiene 94 cuentas bancarias conocidas. En 1999, ingresó en ellas 600.000 euros de procedencia desconocida. No ha sabido explicar de dónde salió tanta calderilla.
6- Fabra es un trabajador incansable. Entre los años 2000 y 2004, compaginó la presidencia del PP y de la Diputación de Castellón con la consultoría. Pese a poder dedicar a sus negocios privados sólo parte de su tiempo libre, las empresas le pagaron 814.000 euros por sus valiosos consejos
7- Tanto esfuerzo al final se nota. En 1999, su patrimonio declarado estaba valorado en 150.000 euros. Cinco años después, se había cuadruplicado hasta los 646.440 euros.
8- Durante estos cinco años, la declaración de la renta le salió siempre a devolver.
9- La suerte le sonríe. En el último sorteo del Niño se llevó el gordo. Siete décimos: dos millones de euros.
10- Es la tercera vez que le toca la lotería.

Me parece totalmente increíble que Fabra haya sido reelegido presidente del PP de castellón visto lo visto (además fue aclamado con vítores de masas).

Esto es sin embargo explicable si tenemos en cuenta que Fabra tiene diversos superpoderes a lo Chuck Norris. Os destaco ocho:
  • Antes de Fabra, Castellón se llamaba Castellín.
  • Carlos Fabra no guarda billetes de 500€ debajo de la cama, los billetes de 500€ son su cama.
  • Si tú tienes 5 caramelos y te comes 2 te quedas sin ninguno porque los otros 3 se los lleva Carlos Fabra.
  • Carlos Fabra tiene los ciento volando del refrán en su casa, a el no le vale con pájaro en mano.
  • Carlos Fabra no paga hipoteca, la hipoteca paga a Carlos Fabra.
  • Sólo Carlos Fabra y Chuck pueden saber que numero va a salir en la lotería, pero Fabra sabe también donde comprarlo.
  • Carlos Fabra no se encuentra monedas en la calle por casualidad, se encuentra cheques firmados con una gran cantidad.
  • Carlos Fabra nunca ha perdido al Monopoly.

dijous, 11 desembre de 2008

La loteria de Sant Petersburg

A la loteria de Sant Petersburg sempre hi guanyes. Tirem una moneda tants cops com sigui necessari fins que surti cara:
  • Si surt cara d'entrada, guanyes 1 €.
  • Si surt creu, i després cara, guanyes 2 €.
  • Si surt creu, creu i finalment cara, guanyes 4 €.
  • Si surt creu, creu, creu i cara, guanyes 8 €.
  • Si surt creu, creu, creu, creu, i cara, guanyes 16 €.
  • ...
Participar en aquest joc costa 1000 €. Us hi apunteu?

Tingueu en compte que la loteria de Sant Petesburg és molt avantatjosa, ja que ls guanys esperats del joc són infinits: guanyem 1 € el 50% dels cops, 2 € el 25% (100%/4), 4€ el 12,5% (100%/8)... Si ho sumem tot plegat trobem que el benefici esperat és: 1/2 + 1/2 + 1/2 + 1/2 + ... = ∞ €. Per tant sempre us sortirà a compte jugar-hi!

Actualitzat: Trobareu més informació sobre aquest joc en els comentaris, i també en la Wikipèdia.

diumenge, 7 desembre de 2008

El gat de Schrödinger

Crec que puc dir sense por a equivocar-me que ningú no entén la mecànica quàntica.
Richard Feynman

No m'agrada [la mecànica quàntica], i em sap greu haver-hi tingut res a veure.
Erwin Schrödinger

La mecànica quàntica es fonamenta en el principi de superposició: tot objecte pot trobar-se en superposició de dos o més estats quàntics diferents simultàniament. Això vol dir que per exemple, és possible que un mateix objecte estigui a Barcelona i a Sabadell al mateix temps, i a més a més que s'estigui movent cap al nord i cap al sud simultàniament. D'acord amb la interpretació habitual de la mecànica quàntica, és en el moment en què algú observa l'objecte que aquest es decideix, i passa a estar a Barcelona o a Sabadell, movent-se bé cap al sud, bé cap al nord.

Ja es veu que això no està gaire d'acord amb la nostra intuïció i amb la nostra experiència.

Tanmateix, als laboratoris diàriament es comprova la mecànica quàntica i el principi de superposició aplicats a partícules elementals. Aquest tipus d'estats superposició estic aquí i i allí o estic així i aixà (anomenats estats entrellaçats o embrollats) apareixen en tota mena d'experiments, i, fins ara, les prediccions de la mecànica quàntica estan en total acord amb els resultats experimentals. Fins i tot, aquests estats embrollats tenen aplicació comercial en el camp de la criptografia quàntica.

El gat de Schrödinger és un experiment mental que se li va ocórrer a Erwin Schrödinger el 1935, inspirat per l'intercanvi d'idees amb Albert Einstein, per posar de relleu que la mecànica quàntica, i més en concret el principi de superposició, donen lloc a resultats molt estranys quan els apliquem a objectes macroscòpics enlloc de partícules microscòpiques.

L'experiment és ben conegut: un gat tancat a una caixa, una font radioactiva, un comptador Geiger unit a un martellet, una ampolleta amb verí. Si la font radioactiva emet una partícula que detecta el comptador (un procés típicament quàntic), llavors el martellet es dispara, l'ampolleta de verí es trenca i el gat mor. Si la font radioactiva no emet cap partícula, el gat viu. D'acord amb les regles de la mecànica quàntica, el gat es troba viu i mort a la vegada, i no és fins que no l'observem que el gat no passa a estar viu o mort.


Val a dir que Schrödinger no creia que realment el gat estigués viu i mort al mateix temps: precisament, Schrödinger va proposar aquest experiment mental per mostrar l'absurditat de la interpretació habitual de la mecànica quàntica aplicada a objectes macrosòpics i éssers vius.

Més informació aquí i aquí. Vegeu també aquest vídeo de Redes:


(Personalment no estic gaire d'acord que la decoherència sigui la clau per a "resoldre" la paradoxa de Schrodinger: la decoherència ens dóna una explicació pràctica del motiu perquè els objectes macroscòpics tendeixen a sortir ràpidament d'aquests estats embrollats en presència d'un ambient, però no expliquen la paradoxa de Schrödinger si la capsa on el gat és tancat està perfectament segellada. Per la resta el vídeo està prou bé.)

dijous, 4 desembre de 2008

Som gaire grans?

No gaire, la veritat...

Mireu la mida de la Terra per comparació del Sol, i la mida del Sol per comparació d'altres estrelles: