Cultura, tecnologia i drets d'autor (i II)

En la primera part d'aquesta sèrie de dues entrades havia argumentat la necessitat de reformular la legislació sobre el concepte de dret d'autor, cercant una fórmula que compatibilitzés dos principis:

1. El dret dels espectadors a compartir lliurement una obra cultural.
2. El dret dels autors a rebre una compensació econòmica pel seu treball quan d'aquest se'n fa un ús comercial.

Sovint trobem dues postures radicalment enfrontades, cadascuna de les quals fa una interpretació radical d'un d'aquests dos principis i nega l'altre. D'una banda tenim alguns autors, el ministeri de Cultura i la SGAE, que defensen una visió immobilista de la propietat intel·lectual, en la qual qualsevol intercanvi és un delicte; d'altra banda tenim alguns internatues, que defensen el tot gratis a la xarxa, oblidant que l'elaboració d'una obra cultural comporta una despesa.

Per a mi és possible trobar una fórmula que faci compatibles aquests dos principis a través de dos punts ben clars:

1. L'aprofitament i intercanvi sense ànim de lucre de qualsevol obra cultural és permès sense restriccions.
2. Sempre que hi hagi un benefici econòmic, directe o indirecte, l'autor rebrà una part d'aquest benefici.

Respecte al segon punt, és evident que, de l'intercanvi massiu de fitxers a Internet, hi ha col·lectius que en reben beneficis indirectes: els fabricants de discs durs multimèdia, de reproductors portàtils, les operadores de xarxa, les pàgines que distribueixen enllaços p2p amb publicitat, etc. Per a mi, seria lògic gravar aquestes activitats amb una taxa administrada públicament que anés en benefici dels autors.

Val a dir que aquesta situació pot ser ja molt semblant a la que tenim de facto en aquests moments, com a mínim segons les lleis espanyoles. D'una banda, diverses sentències judicials han deixat clar que l'intercanvi sense ànims de lucre no constitueix cap il·legalitat (malgrat les campanyes en contra), atès que que la legislació reconeix el dret a la còpia privada. De totes maneres, caldria reformar la legislació per adaptar-la al segle XXI, de manera que quedés totalment clara la legalitat de l'intercanvi d'arxius, sense possibilitat d'interpretacions ambigües.

D'altra banda, existeix un cànon administrat per la SGAE que guarda una certa similitud amb la taxa abans esmentada. De totes maneres, el cànon és indiscriminat, és administrat per una societat privada, i cerca també compensació en situacions en què no hi ha de fet benefici econòmic, com ara activitats benèfiques. La taxa, que ja havia estat proposada per Richard Stallman, hauria de ser administrada públicament i dirigir-se només als casos en què realment hi hagués benefici econòmic.