Per començar visualitzem, en grans trets, la forma d'ona d'un La de violí (a dalt) i d'un La de piano (a baix):
Una primera diferència és que el La de violí és una nota sostinguda, i en canvi el La de piano és una nota polsant, que decau en el temps. Fem ara un zoom de la forma d'ona:
Veiem que ambdós formes d'ona són gairebé periòdiques (és una de les coses que distingeix la música del so). El període de les dues formes d'ona és el mateix, però en canvi la forma de l'ona és diferent en cada cas.
Cada ona està de fet composada per la suma de moltes ones de freqüència diferent. Vegem-ho en una representació espectral. Primer per al violí:
L'espectre del violí té un primer pic centrat als 440 Hz (l'anomenat La440), i desprès tenim tots els harmònics, a 440 * 2 = 880 Hz (el La de la octava superior), a 440 * 3 = 1320 Hz, a 440 * 4 = 1760 Hz, etc.
Comparem-ho amb el piano:
El piano té exactament pics en les mateixes posicions: 440 Hz, 880 Hz, 1320 Hz, 1760 Hz, etc. Fixem-nos però que l'alçada relativa de cada pic és diferent en el cas del violí i en el cas del piano. Allò que distingeix el piano del violí és la forma exacta, i, sobretot, l'alçada relativa de cada pic.
En resum: dues notes iguals, tocades en dos instruments diferents, emetran ones sonores d'igual període però de diferent forma. En unes altres paraules, dues notes iguals contenen els mateixos harmònics, però en proporcions diferents. La propietat de distingir el contingut harmònic del so és el que s'anomena el timbre musical, i és una propietat única de l'oïda.
(Per ser exactes, en el timbre musical també intervenen, a banda del contingut d'harmònics, altres paràmetres com ara la manera en que el so decau en el temps).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada